diumenge, 30 de març del 2008

No remuntem


No cal dir res més. 0 a 3.

dissabte, 29 de març del 2008

Que den pol culo a la bechamel!

Qué me decís del trauma que supone mirarte al espejo por la mañana y encontrarte con que ese gremlin que te mira fijamente eres tú? Te duchas, te vuelves a mirar, y decides que lo mejor va a ser darte una capa de titanlux, a ver si aquello mejora. Y no, no mejora. Sigues siendo un gremlim, pero así como churruscao.Una vez churrascada, te diriges a despertar a tus niños. Aquí siempre ocurre algo. Supongamos que el niño tiene fiebre. Tú eres una mujer con recursos!!! Recurres a la súplica ....y suplicas a la suegra, que se quede con el niño hasta que llegue la chica,.....a la chica, que venga un poco antes para que se vaya la suegra,.....al cielo, que la seguridad social deje de comunicar,.....a la 'encantadora enfermera' que te dé cita tarde para no pedir permiso.......a tu jefe que te dé permiso porque la encantadora enfermera ha pasado de ti y entre súplica y súplica tú sigues trabajando, así como haciéndote la relajada.Y al final del día, nunca antes, te llama tu ocupadísimo marido, y te pregunta ¿qué tal cariño?. Cuando te oye rugir como un rinoceronte en celo, recuerda que el niño estaba enfermo y hace ver que no se le había olvidado y te cagas en tolo que se menea...Y sales corriendo al pediatra, y llegas por los pelos, y te dice lo del virus, y te manda no se qué medicina, y cuando llegas a la farmacia han cerrado, y llamas a tu marido y le suplicas que cuando salga de trabajar, si no le supone mucha molestia, se pase por una farmacia de guardia, y entonces él te dice 'no voy a poder, es que tengo una reunión', que yo creo que mi marido no vive, se reúne!! Y le matarías, pero por teléfono no puedes así que decides arrastrarte hasta la farmacia de guardia, y allí que llegas tú con todo colgando: al pequeño que le cuelgan los mocos, el mayor que se cuelga literalmente de tu manga De la sillita cuelga tu bolso, la bolsa del bebe, la bolsa de gimnasia, la bolsa del trabajo, y la mochila del mayor, que ya quisiera Pérez de Tudela, que yo creo que este niño no crece porque la mochila se lo impide. Parecemos unos 'sin-techo'. Entras en la farmacia y el espejo del fondo te enseña al gremlin churruscao pero como a trozos porque el maquillaje también se ha'descolgao' y te suda el bigote como una foca, y te la encuentras a ella, la SUPER-ORGANIZADA. La súper-organizada es esa mamá del colegio de tus hijos que siempre quisiste ser. Lleva a sus nenes a alemán, a judo, a pintura, al foníatra, a fútbol y a natación.Y es de las que comen y no engordan, y es delgada.Y en los cumpleaños del nene, lleva a toda su clase 'un güevo Kinder', que son tres deseos a la vez, y tu niño con su bolsa de sugus, que yo creo que le estoy creando un trauma, y además prepara la bechamel de as croquetas.Yo hace tiempo que descongelo las famosas croquetas ¡que leden por culo a la bechamel!.Y todo esto sin movérsele ni una de las siempre perfectas mechas; porque a este tipo de mujer no le crece el pelo. Yo creo que tampoco 'sudan', pero de esto no estoy segura.Y tú que 'intentas recolocar todo lo que te cuelga y ella' y su perfecta hilera de dientes que te sonríe y te suelta:“Chica, es que no te organizas, ¿por qué no pides reducción de jornada..? Aquí es donde le soltarías una leche por cada euro reducido por reducir tu jornada. Superada la prueba, tus colgajos y tú regresáis a casa. La autoestima decidió quedarse en la farmacia. Y bañas a los niños, haces los deberes del mayor, le das la medicina al pequeño, les preparas la cena, se la das y les acuestas y te tiras en el sofá.Y para rematar el día, al cabo de un rato, llega tu marido a casa con cara de agotamiento y te dice que no ha parado en todo el día de reunión en reunión en la oficina (ha tenido tres reuniones) y que ha tenido que comer con los compañeros en un restaurante de aúpa y te pregunta 'que qué hay de cena' y que si no te importa preparar a ti la mesa porque él está muy cansado. Y ni siquiera te pregunta por el niño, tu trabajo, la suegra, la chica, el jefe, la enfermera, el médico, la farmacéutica y lasúper-organizada, y remata diciendo que 'vaya pinta de gremlin churruscada que tienes con el maquillaje descolocado'; que 'a ver si te cuidas un poco, con la cantidad de tiempo libre que tienes'. Y al encender la tele aparece otra súper-organizada que te dice:“Auxonia, hoy me gusta ser mujer”.

El cervell, teatre de les emocions

http://www.youtube.com/watch?v=jjaeMvKMJ8k

dimecres, 26 de març del 2008

En Manolito

dilluns, 24 de març del 2008

Cagumcony 2ª part

Un altra tarda nefasta. Culpa meva per badar. En tancar la porta del cotxe m'hi he enganxat el dit petit de la mà esquerra. Resultat: visió d'estrelles, fractura i sang, injecció del tètanus, calmants i antibiòtics i demà serà un altre dia.

dissabte, 22 de març del 2008

Colors de Cotlliure, Portbou i Colera













És divendres al matí, sortim d’Olot en direcció a Colera per perdre’ns un parell de dies entre el Cap de Creus i el Rosselló. El cel és gris però ens és igual perquè sabem que trobarem allò que busquem, estar a prop però també ben lluny i en llocs on el rellotge no té pressa. Arribem a Colera, deixem la maleta en un petit hotel arran de mar, dinem i enfilem la carretera que ens porta a Portbou, Cervera, Banyuls i Portvendres per acabar a Cotlliure, el poble que acull les restes de Machado. Sense ser gens exigents amb el pedal del gas les corbes de la carretera semblen ballar al so de la melodia del cd i mentre el cel insisteix en la seva grisor, a mà dreta els seus colors fan l'amor amb els del mar. I de tant en tant alguna parada perquè el focus de la càmera demana fotografiar altres colors. Es fa de nit i tornem a Colera. Demà al vespre ja hem de ser a casa. Han estat poques hores però a diferència de la gran majoria de les altres, han esdevingut intenses i dolçament llargues, com de fet ja sabíem i esperàvem.


divendres, 21 de març del 2008

M'han fet riure







dijous, 20 de març del 2008

"Amado mio" i escenes memorables de la Gilda

Únic i irrepetible, cap més com ell

Recorriendote


Quiero morder tu carne,
salada y fuerte,
empezar por tus brazos hermosos
como ramas de ceibo,
seguir por ese pecho con el que sueñan mis sueños
ese pecho-cueva donde se esconde mi cabeza
hurgando la ternura,
ese pecho que suena a tambores y vida continuada
Quedarme allí un rato largo
enredando mis manos
en ese bosquecito de arbustos que te crecen
suave y negro bajo mi piel desnuda,
seguir después hacia tu ombligo
hacia ese centro donde te empieza el cosquilleo,
irte besando, mordiendo,
hasta llegar allí
a ese lugarcito
- apretado y secreto -
que se alegra ante mi presencia
que se adelanta a recibirme
y viene a mí
en toda su dureza de macho enardecido
bajar luego a tus piernas firmes
como tus convicciones querrilleras,
esas piernas donde tu estatura se asienta,
con las que vienes a mí,
con las que me sostienes,
las que se enredas en la noche entre las mías
blanda y femeninas.
Besar tus pies, amor,
que tanto tienen aun que recorrer sin mí
y volver a escalarte
hasta apretar tu boca con la mía,
hasta llenarme toda de tu saliva y tu aliento
hasta que entres en mí
con la fuerza de la marea
y me invadas con tu ir y venir
de mar furioso
y quedemos los dos tendidos
y sudados en la arena de las sábanas.

Gioconda Belli (Nicaragua-1948)
http://www.giocondabelli.com/

dimarts, 18 de març del 2008

Els ponts de Madison

M'agrada I









M’agrada el petó del primer bon dia.
L’olor de cafè d’una cafetera que aviat haurem de renovar.
El miau d’en Gris quan té gana.
L’adéu de l’hivern.
Gandulejar en pijama un dissabte sencer per casa.
Remenar papers i fotografies que em porten als estius de la infantesa, d’anades al riu i de berenars de pa amb vi i sucre.
M’agrada embrutir-me les mans menjant castanyes a la tardor davant la llar de foc.
Prendre el sol a la terrassa les tardes d’agost
M’agraden les nits de Nadal a casa la meva germana.
M’agraden les sales d‘estar que em reben amb espelmes enceses.
Guardar al garatge la meva primera bicicleta.
I vés per on també m’agrada dur una postal del Padre Damián a la cartera.
Anar a futbol i alliberar tota l’adrenalina quan la pilota entra. I preguntar-me després que collons faig, i no trobar-hi cap resposta.
M’agrada llegir el diari i descobrir alguna frase que m’impacta.
Els efectes d’algun mojito de més les nits de les festes del Tura.
M’agrada riure sense parar quan imites a algun professor emprenyat.
Quedar bocabadada quan amb les teves converses m’adono que ja t’has fet molt gran.
Conduir escoltant el Dos pájaros de un tiro que em vas regalar per reis.
Sentir la teva mà agafada a la meva quan els llençols ens abriguen.
M’agrada sortir de nit al balcó i veure la lluna més gran i blanca que mai, la mateixa lluna que hi havia al cel la nit que et vas començar a acomiadar i que jo contemplava des de les escales de l’hospital.
Escoltar la teva veu balsàmica i embolcallada d’amistat a l’altra banda del fil telefònic.
Somniar en viatges que no faré mai i recordar la imatge del desert que se’m revela com un paradís.
M’agrada recollir pedres de la Cala Jòncols.
M’agraden els sopars amb els amics i deixar verds a molts polítics sense entendre de política. Discutir amb els culers la meva condició perica.
M’agraden tant el mar com la muntanya perquè mai no he entès perquè hòsties s’ha de triar.
M’agrada conèixer gent nova carregada d’inquietuds i de mirades serenes.
M’agrada sentir enveja dels que saben cantar.
També m’agraden els noms de Pau i Maria.
M’agrada no entendre res de la borsa i no tenir ni puta idea de saber planxar.
Fins i tot m’agrada no voler ni aprendre’n.
M’agrada que els que no m’agraden, no guanyin a les eleccions.
En el fons també crec que m’agrada començar mil projectes i no acabar-ne cap,
i m'agrada robar hores a la son davant d’aquesta pantalla.

diumenge, 16 de març del 2008

Tic contenta


Perquè avui Pit i Collons 2- Mallorca 1

Y sin embargo- Serrat i Sabina

dissabte, 15 de març del 2008

T'enrecordes del Vamos a la cama?

Perles de l'Oscar Wilde


Experiencia es el nombre que damos a nuestras equivocaciones.



Discúlpeme, no le había reconocido: he cambiado mucho.


Lo menos frecuente en este mundo es vivir. La mayoría de la gente existe, eso es todo.


No voy a dejar de hablarle sólo porque no me esté escuchando. Me gusta escucharme a mí mismo. Es uno de mis mayores placeres. A menudo mantengo largas conversaciones conmigo mismo, y soy tan inteligente que a veces no entiendo ni una palabra de lo que digo.

Set dies i un sopar

Em dic el bolero de Chavela i vaig néixer fa set dies. La meva mestressa em va parir sense saber ben bé perquè. No vaig viure el procés previ d’un embaràs. Això meu va ser un coit i un naixement sobtat. Potser per pur egocentrisme, o per un “ rampell” d’aquells que té de tant en tant. El cas és que de moment no em puc queixar. M’alimenta cada dia: ara una foto, ara una cançó, ara alguna notícia que l’ha sorprès. La Mafalda també em visita de tant en tant.
Ahir volia congratular-me amb la companyia d’una escena dels ponts de Madison però no se’n va sortir.No acaba de dominar alguns misteris de la xarxa. Confio que n’anirà aprenent.
Avui li agradaria parlar d’un sopar que va fer ahir amb en Llorenç i la Marta. La Marta, és una companya de feina. En Llorenç, un doctor en psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona que ha vingut aquest cap de setmana a Olot per acabar les sessions d’un curs, en concret d’un Taller d’intel·ligència eficaç. Sona curiós això eh? Doncs és un taller que serveix entre d’altres coses per aprendre a diferenciar clarament els tipus d’ intel·ligència que tenen els humans, sobretot la dels instints, la de les intuïcions i la racional, i aprendre en quines situacions, cal fer-ne servir una o altra. Són secrets que s’amaguen dins això que es diu cervell.
Però bé el tema era el sopar. Amb la Marta i en Llorenç doncs van anar a l’Europa. Amanides, carn, profiteroles amb xocolata i tallats. Però per damunt de tot una conversa apassionant. En Llorenç és un pou de coneixements, no ens va estranyar que el mateix Bucay li demanés col·laborar en la seva revista. I és també una vida plena de fets punyents i d’anècdotes de tots colors. Les dictadures d’en Franco i d’en Fidel, els seus anys de vida a Mèxic i allò que expressen els mariachis, també el flamenc, la manera en què una persona pot fomentar la seva creativitat, els impediments biològics que posa el cervell a una persona per a què pugui superar les seves addiccions, els plaers de descobrir menjars nous, els cops i les alegries amb que et sacseja la vida... Tot plegat , un sopar de tres persones en tres horetes volàtils i efímeres però que deixaran un record inesborrable. Un sopar, el d’ahir, que ha estat el meu aliment d’avui.

dijous, 13 de març del 2008

Un bolero d'Agustín Lara


Con lágrimas de sangre
pude escribir la historia
de este amor sacrosanto
que tú hiciste nacer.
Con lágrimas de sangre
pude comprar la gloria
y convertirla en versos
y ponerla a tus pies.
Yo que tuve tus manos,
y tu boca y tu pelo,
y la blanca tibieza
que derramaste en mi.
Hoy me desgarro el alma
como una fiera en celo
y no sé lo que quiero
porque te quiero a ti
Agustin Lara

Una cançó feta de mel

Decía que "hacía el amor con 25000 personas en el escenario y luego se volvía a casa sola..." Cada vez dependía más del alcohol y de la heroína. Sin embargo se había convertido en un símbolo de fuerza y de rebeldía para muchas mujeres de su época.

dimecres, 12 de març del 2008

Rita Levi-Montalcini

Neuróloga. Premi Nobel de Medicina. 99 anys.

  • La jubilación está destruyendo cerebros! Mucha gente se jubila, y se abandona... Y eso mata su cerebro. Y enferma.
  • Mi cerebro pronto tendrá un siglo..., pero no conoce la senilidad. El cuerpo se me arruga, es inevitable, ¡pero no el cerebro!
  • Gozamos de gran plasticidad neuronal: aunque mueran neuronas, las restantes se reorganizan para mantener las mismas funciones, ¡pero para ello conviene estimularlas! - Mantén tu cerebro ilusionado, activo, hazlo funcionar, y nunca se degenerará.
  • La religión margina a la mujer frente al hombre, la aparta del desarrollo cognitivo.
  • Hitler y Mussolini supieron hablar a las masas, en las que siempre predomina el cerebro emocional sobre el neocortical, el intelectual. ¡Manejaron emociones, no razones!
  • La razón es hija de la imperfección. En los invertebrados todo está programado: son perfectos. ¡Nosotros, no! Y, al ser imperfectos, hemos recurrido a la razón, a los valores éticos: ¡discernir entre bien y mal es el más alto grado de la evolución darwiniana!
  • Nunca me he casado . Entré en la jungla del sistema nervioso ¡y quedé tan fascinada por su belleza que decidí dedicarle todo mi tiempo, mi vida!

Quan el Sol s'empassarà la Terra


Al final, no quedarán ni los trozos. Si la naturaleza sigue su curso, dentro de unos 7.590 millones de años la Tierra será sacada de su órbita por el Sol, rojo e hinchado, y caerá hacia una rápida y vaporosa destrucción en una trayectoria espiral. Ésta es la previsión que indican los nuevos cálculos hechos por los astrónomos Klaus-Peter Schröder, de la Universidad de Guanajuato (México), y Robert Connon Smith, de la Universidad de Sussex (Reino Unido).
El problema para la supervivencia de la Tierra es que el Sol se hará cada vez más grande y luminoso a medida que envejece, según las teorías aceptadas de la evolución estelar. En sus primeros 4.500 millones de años, el brillo del Sol ha aumentado ya en un 40%. Durante las próximas eras (centenares de millones de años), la vida en la Tierra se hará más incómoda, y finalmente imposible. "Incluso si la Tierra escapara por los pelos a ser engullida por el Sol", ha señalado Mario Livio, astrónomo, "se achicharraría y la vida resultaría destruida".
Dentro de mil millones de años, el brillo del Sol habrá aumentado otro 10%. Los océanos se evaporarán. En el núcleo, se terminará el hidrógeno dentro de unos 5.500 millones de años y entonces empezará a quemarse el hidrógeno de las capas que lo rodean. El Sol se expandirá rápidamente al transformarse en una estrella gigante roja.
http://www.elpais.com/articulo/futuro/Tierra/sera/tragada/Sol/7590/millones/anos/elpepusocfut/20080312elpepifut_6/Tes

dimarts, 11 de març del 2008

Una bona frase

Si busques resultats diferents no facis sempre el mateix.
Albert Einstein

Els pecats posats al dia


Sempre va bé saber-ho.

Los nuevos "pecados sociales" presentados por el plenipotenciario apostólico del Vaticano son estos:
1. Las violaciones bioéticas, como la anticoncepción.
2. Los experimentos moralmente dudosos, como la investigación en células madre.
3. La drogadicción.
4. Contaminar el medio ambiente.
5. Contribuir a ampliar la brecha entre los ricos y los pobres.
6. La riqueza excesiva.
7. Generar pobreza
I recorda els que ja hi havia, els pecats capitals del Papa Gregorio I i que daten del segle VI:

1. La soberbia
2. La envidia
3. La gula
4. La lujuria
5. La ira
6. La avaricia
7. La pereza

Més informació a :
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080311/53444667207.html

Mafalda


dilluns, 10 de març del 2008

Un do especial pels animals



















Defensora acèrrima dels animals. Potser perquè de ben petita un estiu es va perdre pel poble mentre tots la buscaven amb el cor encongit. Havia anat a fer un tomb. Encara no sabem si es va endur la gossa de la casa o la gossa la va seguir com un àngel de la guarda. De més gran es va presentar un dia amb una colla de gatets que no tenien mare. A la plaça San Marcos de Venècia els coloms s'hi acostaven sense haver de fer cap esforç. La resta havíem de posar-hi molta paciència. De visita a un parc havia de ser ella la que ensopegues amb aquesta monada de conill a qui vés a saber que li diu. És l'Alba la filla de la meva germana i he volgut penjar aquesta fotografia perquè em sembla d'una gran bellesa plàstica.

El primer estornut d'un pandita

Núria, Setcases i els cigrons i la cuixa de pollastre



Març del 1970. Es pot llegir al lateral esquerra de la fotografia. Fa doncs 38 anys. El meu pare es va endur els meus germans, l'Albert, en Josep i la Gemma a fer la travessia Setcases-Núria. Les meves cames eren encara massa infantils per fer el recorregut. Amb la meva mare però, per cert guapíssima a la fotografia, vam anar a esperar-los a l'arribada. En tinc dos records d'aquell dia, l'enveja que sentia per no tenir unes "bambes" com les dels meus germans i el dinar en un restaurant on vaig gaudir del meu menú preferit d'aleshores, cigrons i una cuixa de pollastre.

diumenge, 9 de març del 2008

Palabra de Chavela!

Así es que todo lo que me digan, me resbala. Ya a mi edad estoy más allá del bien y del mal. Ya no me afecta nada, ya luché. Son 40 años de haber sufrido, de haber pasado trabajo, de haber disfrutado mucho, de pasar días gloriosos y amargos, de todo. Así es que estoy muy tranquila.

Todo el mundo hace una tragedia de su pasado. ¿Por qué? Si yo tengo un pasado, ¿por qué voy a avergonzarme? ¡Si lo hice! Puedo decir: "¡Ay, no! Yo nunca me tomé un jerecito". No: yo era borracha perdida. Perdida. Y tuve amores, y me quisieron, y quise y luego me dejaron y ya. Todo es igual en la vida. Del amor, no sé por qué uno habla tanto, si todos los amores son iguales. Con diferentes palabras, a diferentes horas, en diferentes estadosde ánimo, te dicen "te amo" y otro día les duele el hígado y te dicen "teodio" y te dejan tirado en una esquina.

Yo he tenido que luchar toda la vida contra todo, contra la Iglesia, contrala gente. Y si no me han quemado es porque ya no había hogueras.

dissabte, 8 de març del 2008

El seu color és el seu nom



És el preadolescent de la casa, va en camí dels 12. És molt guapo però no ha tingut mai xicota. Si estàs al sofà ve al sofà, si vas a la cuina ve a la cuina, si vas a l'habitació ve a l'habitació i si estàs davant el PC ell també. Fa pocs anys el vam perdre durant quinze dies. Una falca a la ràdio ens el va tornar a casa fet caldo i trist. Va trigar unes setmanes a recuperar-se. Mesos després va caure des d'un quart pis però també va sobreviure. Menja pinso i només beu aigua directament de l'aixeta. Es diu Gris.

Quinze primaveres


Una habitació que a vegades sembla Sodoma i Gomorra. Un suro a la paret on entre altres perles hi llegeixes aquesta, “ haz com un pez, nada”. Conseqüència: una tutora que et diu allò que ja vas sentir el curs passat i l’altre i l’altre, “hi ha de posar més colzes “. Un forat extra a l’orella i un altre al nas. Una melena que abans no surt al carrer ha avorrit tots els raspalls del lavabo. Un blog a Internet amb un llenguatge que feines tindria l’Einstein per descodificar. Un encenedor a la butxaca d’un jersei que ha de passar per la rentadora. Però és clar “No és meu, és d’una amiga”. Un “tothom hi va” quan negocies si aquesta nit es pot sortir o no. No t’haguessis imaginat mai haver de dir “ baixa el volum que els veïns es queixaran”, però de moment, insisteixo de moment, tot plegat és divertit. A la foto amb el cavall del seu cosí Pau el dia de Sant Antoni a Olot.

No culpes a nadie d'en Pablo Neruda


Nunca te quejes de nadie, ni de nada,
porque fundamentalmente
tu has hecho lo que querías en tu vida.
Acepta la dificultad de edificarte a ti mismo
y el valor de empezar corrigiéndote
El triunfo del verdadero hombre
surge de las cenizas de su error.
Nunca te quejes de tu soledad o de tu suerte,
enfréntala con valor y acéptala.
De una manera u otra es el resultado de tus actos
y prueba que tu siempre has de ganar.
No te amargues de tu propio fracaso ni se lo cargues a otro,
acéptate ahora o seguirás justificándote como un niño.
Recuerda que cualquier momento es bueno para comenzar
y que ninguno es tan terrible para claudicar.
No olvides que la causa de tu presente es tu pasado así como
la causa de tu futuro será tu presente.
Aprende de los audaces, de los fuertes, de quien no acepta situaciones,
de quien vivirá a pesar de todo, piensa menos en tus problemas
y más en tu trabajo y tus problemas sin eliminarlos morirán.
Aprende a nacer desde el dolor y a ser más grande que el más grande
de los obstáculos, mírate en el espejo de ti mismo
y serás libre y fuerte y dejarás de ser un títere de las circunstancias
porque tu mismo eres tu destino.
Levántate y mira el sol por las mañanas y respira la luz del amanecer.
Tú eres parte de la fuerza de tu vida, ahora despiértate,
lucha, camina, decídete y triunfarás en la vida;
nunca pienses en la suerte, porque la suerte es:
el pretexto de los fracasados.
Pablo Neruda

25 remembers musicals




Yo soy Rebelde: impossible oblidar-la, la primera cançó per a molts, cantada per a la megableda però també encantadora Jeanette
http://www.youtube.com/watch?v=8l8_9LdFThA
Jeanette


Quan eurovisió era tot un aconteixement
http://www.youtube.com/watch?v=FfX-KSbfIz0
Mocedades


Quan les tetes comencaven a despuntar
http://www.youtube.com/watch?v=frlBFiJwFYI
Pablo Abraira


Aquí ja estaven ben despuntades!
http://www.youtube.com/watch?v=WIJlh8vDojU&feature=related
Los Pecossssssssssssss

Ens la feien estudiar a francès però ens agradava i encara és un plaer escoltar-la
http://www.youtube.com/watch?v=3AXiis2lcgw
Georges Moustaqui


Podria ser Viatge a Itaca, a la taverna del mar, o l’Estaca però és aquesta
http://www.youtube.com/watch?v=8rP1gUjazpI
Lluís Llach


El cap ple de pardals i el cos a tota marxa. Quins records!
http://www.youtube.com/watch?v=krK7Q49o6uA
Status Quo


Buaf!, aquesta plaaaaaaaaaaaa
http://www.youtube.com/watch?v=h8VGQTtENSs
Bonnie Tyler


Es comencen a refinar els gustos musicals però n.p.i del que diuen
http://www.youtube.com/watch?v=BHqAllSQ_eM
La bàrbara de la Barbra Streisand




Única i irrepetible, el que fan les paraules!
http://www.youtube.com/watch?v=Q07z7uXRPgw
Joan Manel Serrat


Un geni que descobreixes de gran i un tema de gallina de piel
http://www.youtube.com/watch?v=bJIZu37Hfr0
Brel


Un altre geni que descobreixes de gran i un altre tema de gallina de piel
http://www.youtube.com/watch?v=sEbgB6X6S5c
Sinatra


Imagina’t una altra cançó que tb és única i irrepetible
http://www.youtube.com/watch?v=jEOkxRLzBf0
Lennon


Que no es retiri mai
http://www.youtube.com/watch?v=yPudiBR15mk
Bruce

Que no s’aturi el temps en segons quines situacions
http://www.youtube.com/watch?v=RQEhY-1mi1c
Sabina

La més AUTÈNTICA. Aquesta sí que era rebel !
http://www.youtube.com/watch?v=3bBRp-co68I
Chavela


Una que em fa plorar.
http://www.youtube.com/watch?v=D-r5tmaNgIo
LOS PANCHOSSSSSSS


Quan de petita la veia a la tele i més en blanc i negra, em pensava que era una bruixa però passats els 30 vaig descobrir que realment era un “manantià de arte”. Buscava a “ A tu vera “ però no l’he trobat. Aquí surt amb un altre “manantià de arte” . Segur que molts no m’entenen.
http://www.youtube.com/watch?v=7PmzhivezJc&feature=related


El fill del manantià de arte
http://www.youtube.com/watch?v=OQx_ScM-hik
Antonio



La filla del manantià de arte. Collons que és maco aquest tema!
http://www.youtube.com/watch?v=qx7zYxloXm8
Rosario



No hi poden faltar però no és la puerta de Alcalà
http://www.youtube.com/watch?v=vOB8a9uDBzg
Anna y Víctor


Com és possible que es puguin fer lletres així?
http://www.youtube.com/watch?v=S0yL1RVvR24&feature=related
Serrat


Peaso mujer i peaso cançó
http://www.youtube.com/watch?v=nfllUtxDriA&feature=related
Lili Marlene


Aquesta li cantaria cada dia al meu pare
http://www.youtube.com/watch?v=uPq5Dp0NbbA
Roberto Carlos



No et penedeixes mai de res
http://www.youtube.com/watch?v=kFRuLFR91e4
Edith Piaf


I per acabar et desitjo això:


http://www.youtube.com/watch?v=DIMH4k2fJCs


I també que ho guardis com una petita cosa:


http://www.youtube.com/watch?v=hoCZ8H0RAsA&NR=1

divendres, 7 de març del 2008

Fins quan durarà?

Són les 23.23 hores del divendres 7 de març de 2008. O sigui prop de les 12 de la nit. Avui estreno un blog. He batejat la primera entrada amb el títol Fins quan durarà? perquè sóc experta en començar mil projectes i no acabar-ne cap. Potser una setmana, un mes, un any? vés a saber. De fet tampoc no té cap importància. Durarà fins que m'en cansi, fins que ja no m'ho passi bé. L'he batejat amb el nom de El bolero de Chavela perquè els boleros m'omplen, perquè la paraula "bolero" m'agrada i perquè penso que la vida és un bolero. I no em dic Chavela, em dic Ester, però passats els trenta vaig descobrir l'autenticitat de la Vargas i vaig pensar que quan sigui gran m'agradaria ser com ella.
Ja són les 23.25 .El dia ja s'esgota i en faig un petit balanç. A la feina molta feina com sempre i al carrer molta fred. El millor, una conversa apassionant amb la meva filla adolescent - quinze primaveres en el seu punt més àlgid - mentre ens cruspiem aquest menú: macarrons, bistec amb patates i flam d'ou. El pitjor, ETA ha tornat a matar avui. A Mondragón.Es deia Isaias, tenia 43 anys i tres fills. Penso en Euskadi, i em venen el cap els seus pebrots verds, els potes, el pont de Portu, el cafè Iruña, Pagoederraga, la Marisa, la Idoia. Quines ganes de tornar-hi.
Ja són les 23.55, cinc minuts més i serà dissabte. Jornada de reflexió. Diumenge hi ha eleccions . Sé a qui no votaré però no sé a qui votaré. Serà qüestió de reflexionar de veritat doncs.
Ja són les 23.58. És curiós però m'ho he passat bé. O sigui , com a mínim, aquest blog ja durarà un dia. Fins demà.