dimarts, 30 de desembre de 2008

Una mica de tot per tothom, BON ANY!!!






Salut, sort, calma i pau, serenitat i gosadia , amor i humor, valentia i coratge, perseverança , companyia i molt de tant en tant algun bocí de solitud, somriures i també molt de tant en tant algun gram de melangia, nostàlgia de la sana, enyorança de la que no fa mal, complicitat, petons de tota mena,abraçades, silencis, passió, colors, inquietuds, il·lusions, al·licients, somnis i quimeres, que escoltis i que t’escoltin, que estimis i que t’estimin, i que puguis fer tot allò que et doni la gana, i si hi ha alguna cosa que no pots fer no hi renunciïs, la posposes pel 2010.

dilluns, 29 de desembre de 2008

I tu, a qui fotries un cop de sabata?


Primer va ser un periodista iraquià contra en Bush, després una veïna de Barcelona contra la secretaria de vivenda de la Generalitat, Carmen Trilla. I segur que de zapatazos en vindran més. És l’efecte mimètic de les notícies. I tu ? A qui fotries un cop de sabata? Qui seria la teva víctima: ZP, Rajoy, Montilla, Mas, Chaves, Rouco Varela... això sí sense fer mal!

diumenge, 28 de desembre de 2008

dissabte, 27 de desembre de 2008

Felicitats, no et jubilis mai i gràcies per existir!





Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.

Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.

Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.

Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.

Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.

Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.

Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.

Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.



http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20081227/53606608306/serrat-el-abrazo-de-una-voz.html

L'endemà de la nevada

















divendres, 26 de desembre de 2008

dimarts, 23 de desembre de 2008

dilluns, 22 de desembre de 2008

Per aquests dies, " Desde los afectos"

DESDE LOS AFECTOS:

¿Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno sólo tiene que buscarlo y dárselo.

Que nadie establece normas salvo la vida.

Que la vida sin ciertas normas pierde forma.

Que la forma no se pierde con abrirnos.

Que abrirnos no es amar indiscriminadamente.

Que no está prohibido amar.

Que también se puede odiar.

Que el odio y el amor son afectos.

Que la agresión porque sí, hiere mucho.

Que las heridas se cierran.

Que las puertas no deben cerrarse.

Que la mayor puerta es el afecto.

Que los afectos nos definen.
Que definirse no es remar contra la corriente.
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo más se dibuja.
Que buscar un equilibrio no implica ser tibio.
Que negar palabras implica abrir distancias.
Que encontrarse es muy hermoso.
Que el sexo forma parte de lo hermoso de la vida.
Que la vida parte del sexo.
Que el por qué de los niños tiene un por qué.
Que querer saber de alguien no es sólo curiosidad.
Que para saber todo de todos es curiosidad malsana.
Que nunca está de más agradecer.
Que la autodeterminación no es hacer las cosas solo.
Que nadie quiere estar solo.
Que para no estar solo hay que dar.
Que para dar debimos recibir antes.
Que para que nos den también hay que saber como pedir.
Que saber pedir no es regalarse.
Que regalarse es en definitiva no quererse.
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos.
Que para que alguien sea hay que ayudarlo.
Que ayudar es poder alentar y apoyar.
Que adular no es ayudar.
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara.
Que las cosas cara a cara son honestas.
Que nadie es honesto porque no roba.
Que el que roba no es ladrón por placer.
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo.
Que para sentir la vida no hay que olvidarse que existe la muerte.
Que se puede estar muerto en vida.
Que se siente con el cuerpo y la mente.
Que con los oídos se escucha.
Que cuesta ser sensible y no herirse.
Que herirse no es desangrarse.
Que para no ser heridos levantamos muros.
Que quien siembra muros no recoge nada.
Que casi todos somos albañiles de muros.


Que sería mejor construir puentes.


Que sobre ellos se va a la otra orilla y también se vuelve.


Que volver no implica retroceder.


Que retroceder también puede ser avanzar.


Que no por mucho avanzar se amanece cerca del sol.





Cómo hacerte saber que nadie establece normas salvo la vida?




Mario Benedetti

diumenge, 21 de desembre de 2008

La canción de las simples cosas



Uno se despide insensiblemente de pequeñas cosas,
lo mismo que un árbol en tiempos de otoño muere por sus hojas.
Al fin la tristeza es la muerte lenta de las simples cosas,
esas cosas simples que quedan doliendo en el corazón.

Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida,
y entonces comprende como están de ausentes las cosas queridas.

Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso,
que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.


Demorate aquí, en la luz mayor de este mediodía,
donde encontrarás con el pan al sol la mesa servida.

Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso,
que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.

Demorate aquí ...por eso muchacho ...
Demorate aquí ...por eso muchacho ...

dijous, 18 de desembre de 2008

Gràcies Gris



Ara, que el teu cor ha dit prou , gràcies per tants anys de companyia. Gràcies perquè al entrar a casa ensopegava amb la teva mirada color de mel. Pels teus miaus matiners dient que volies l’esmorzar. Per compartir tantes i tantes hores de sofà. Per fer-te tan pesat demanant carícies .Per perseguir-me per totes les estances. Per emprenyar-me quan teclejava com ara. Per enfadar-te quan et deixàvem sol. Gràcies també per totes les coses que vas trencar, per l'encant de sentir-te adormit als peus. Gràcies per haver existit i per haver format part de la meva vida.

dimarts, 16 de desembre de 2008

El millor graffiti

diumenge, 14 de desembre de 2008

De robo nada, se largó porqué está harto...


¿ Se creen uds. que el niño Jesús ha sido robado ?, pues no se lo crean. Primero, no vale un céntimo, nosotros vamos por lo grande. Segundo, estando rodeado de eficientes Guardias Urbanos y justicieros Mossos de Escuadra, ¿ quien lo iba a robar ? ¿ No se dan cuenta de que es imposible ?...¡¡¡ Que no ¡¡¡ Que no ¡¡¡ Que se nos ha ido ¡¡¡ Harto.¡¡¡ Hasta las mismas narices. Que de seguro ya no quiere pasar ninguna Navidad mas con nosotros. Y hay que entenderle.No perdemos la esperanza de volverle a ver el año que viene, pero creo que por lo que vemos, lo tenemos magro. Ya ven que los mismos políticos que nos representan confunden ética y estética. Objeto y bien de consumo. Actitud y aptitud. Trabajo y Visa. Un saludo , chico, allí donde estés. Buena Navidad.

Extret del blog d'en Miquel:
http://totbarcelona.blogspot.com/

Birds or People?

La meva primera crisi

Carta al director de
JANA MACIÀ MODOLELL a La Vanguardia

Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l´atreviment: visca la crisi, mori l´opulència. Cal treballar dur, la butaca d´especulador era massa tova. Que engegui la Derbi, s´aturi la Kawa. Viatjarem al delta de l´Ebre, no del Nil. Anirem al pessebre vivent, no de bon vivant.Les titelles a la plaça eclipsen Eurodisney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní. Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar. Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sinó la fe i la pau.

Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaïna corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel càncer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics. Aprendrem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l´esperit?

http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53597742396&ID_PAGINA=22919&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=

dijous, 11 de desembre de 2008

Un treball en equip fascinant

Carregant la motxila de la vida: avui en faig 39+ 5 o sigui que fa 24 anys que tinc 20 anys. S'entén no?


I com diu la cançó,

encara tinc força i no tinc l'ànima morta
i em sento bullir la sang!

dilluns, 8 de desembre de 2008

Petons, petons


Després d'haver vist Petons, petons a l'Orfeó:

Petons d’ahir
Petons d’avui
Petons de demà
Petons de sempre

Petons per a tu
Petons per a mi,
Petons per ells
Petons per tots


Petons robats
Petons recordats

Petons que van i venen
Petons que no tornaran
Petons que sí tornaran
Petons de retrobament
Petons d’adéus
Petons de sempre


Petons efímers
Petons passatgers
Petons que deixen petjada
Petons curts
Petons llargs
Petons interromputs


Petons d‘amistat
Petons d’amor
Petons de passió
Petons de mel
Petons de sucre
Petons de zel



Petons als llavis
Petons a les galtes
Petons a les mans
Petons al pit i al melic
Petons al coll i al cos
Petons a l’esquena


Petons de lluny
Petons d’aprop
Petons de matins
Petons de nits
Petons de tardes
Petons de vespre

Petons de cada dia
Petons de dies de festa
Petons de dies tendres
Petons de nits de festa

Petons a la llum
Petons d’amagat
Petons tímids
Petons de desig
Petons de bogeria
Petons de calidesa


Petons a les coses
Petons a la lluna
Petons a la teva boca i
Petons a la foto en blanc i negra

Petons, petons, petons...

diumenge, 7 de desembre de 2008

Les feuilles mortes o una cançó que mai no mor





Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

-----------------------------------------------------------------------------------
Oh, quisiera tanto que tu te acordaras
De los días felices en que éramos amigos
En aquel tiempo la vida era más bella
El sol más ardiente que hoy
Las hojas muertas se recogen a paladas
Tú ves, yo no he olvidado
Las hojas muertas se recogen a paladas
Los recuerdos y los pesares también
Y el viento del norte los traslada
Hacia la noche fría del olvido
Tú ves, yo no he olvidado
La canción que tu me cantabas.

Es una canción que nos reúne
Tú, tú me amabas y yo te amaba
Y nosotros vivíamos juntos
Tú que me amabas, yo que te amaba
Pero la vida separa a los que se aman
Muy suavemente, sin hacer ruido
Y el mar borra sobre la arena
Los pasos de los amantes desunidos.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Elogi a la mandra


A vegades s'hi està bé sense fer res

dimarts, 2 de desembre de 2008

Mozart a l'oficina

"¡Ojalá esta crisis nos obligue a corregir el sistema!". Que li facin cas a l'Oriol!


Oriol Amat, catedrático de Economía Financiera de la UPF; autor de ´Euforia y pánico´
"¡Ojalá esta crisis nos obligue a corregir el sistema!"


¿Cuánto va a durar el chaparrón económico?

Entre dos y tres años, pero ¡ojalá esta crisis fuera lo bastante profunda como para obligar a corregir el sistema! Y lamento el sufrimiento que causa, pero si al final fuerza estas mejoras, no será inútil.

¿Cómo ha sucedido?

El crac del 2001 fue poco profundo y duró poco, por eso aún sufrimos prácticas de la era del pelotazo,como las manipulaciones contables: ingeniería financiera incomprensible que propició el engaño al inversor. La economía tiene ciclos inevitables. Los altibajos serían menos dañinos con transparencia y honestidad. Deberíamos aprovechar la crisis para acabar con los contratos blindados y las retribuciones astronómicas para directivos en este país plagado de mileuristas: sé de un consejero delegado cuyo sueldo anual es cien veces mayor que el de los empleados.




diumenge, 30 de novembre de 2008

La fageda, un bolero en imatges










Les imatges, precioses, per fer-ne un pòster de cada una.
L'autor, un company de feina, l'Enrique Nuñez.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Som o tenim?


L’esforç, la disciplina, el sacrifici, la prudència, l’austeritat, la paciència,... són valors que han pres un protagonisme inusitat des de fa uns mesos, tant en articles especialitzats, com en la premsa quotidiana. Alguns autors afirmen, amb un cert triomfalisme, que aquesta crisi en la que ens trobem immersos ens permetrà recuperar aquests valors del passat (des del meu punt de vista absolutament idealitzats).

Penso que hem d’evitar idealitzar la nostra història. Sincerament agraeixo a les generacions anteriors que el seu inconformisme i les seves ànsies per avançar ens hagin portat a l’estat del benestar i a la societat de consum. Tot i els errors comesos, que haurem de reconduir si volem generar un futur millor, no podem negar que tots hem pujat al carro. Efectivament ens han fet la vida molt més còmoda i ràpida, tant a l’entorn personal i familiar, com a l'àmbit professional.

Els valors, els paradigmes i els hàbits són fruit de l’experiència i, la que tenim ara, ja no és comparable amb la de les generacions anteriors. Per tant, ja no és viable que “tornem a ser com abans”. En tot cas, sí que és un bon moment per a l’autocrítica. Discriminem en quins aspectes concrets aquest entorn socioeconòmic ens ha acabat induint a una percepció de la realitat excessivament esbiaixada.

Sense ànsies de simplificar una realitat prou complexa, penso que aquest entorn ha facilitat que, amb massa freqüència, hàgim acabat confonent la forma (la imatge) amb el contingut, és a dir, EL QUE SOM AMB EL QUE TENIM. Hem acabat valorant el que som en funció del que posseïm, sense aprofundir en els valors de fons que regeixen les nostres actuacions. Per tant, hem arribat a la conclusió que:

FELICITAT = TENIR COSES + NO TENIR PROBLEMES.

A banda, de les dificultats per assolir aquesta felicitat, un tema que donaria per a un altre article prou extens, en l’àmbit professional s’ha posat de manifest una sobrevaloració de: títols, experiència, status, càrrecs, prestigi o repercussió mediàtica, resultats o objectius,... Ens hem convertit en corredors d’una “carrera professional”. Però TENIR, tot i que ajuda i és un bon indicador, NO implica ni garanteix SER un bon professional. Només indica que comptem amb el “prestigi d’una bona marca”.

Amb aquesta mentalitat podem caure fàcilment en el parany de mantenir el nostre focus d’atenció en aconseguir una formació brillant i una trajectòria professional impecable, sense dedicar prou atenció al desenvolupament de les competències i habilitats personals, tan necessàries per a superar les dificultats actuals i per aconseguir una implicació ferma en els valors d’empresa.

Ara, quan aquesta “felicitat sense problemes” sembla inassequible, és un bon moment per a preguntar-nos:

QUÈ FAIG I COM HO FAIG?

Hem d’aprendre a discriminar si tots els nostres èxits són fruit de les circumstàncies de l’entorn o d’una trajectòria basada en la posada en joc de les nostres competències. Quins valors i hàbits regeixen les nostres decisions, la nostra existència, independentment dels títols i càrrecs acumulats. Com actuem, com ens comportem quan no assolim els resultats esperats, com afrontem els conflictes, com gestionem les nostres emocions,...

Hem d’aprendre a substituir el "sóc el que tinc", per:

"Sóc el que sóc capaç d’aprendre i desaprendre"
"Sóc el que sóc capaç d’esforçar-me i de donar"
“Sóc el que sóc capaç de créixer com a persona”
" Sóc el que sóc capaç d’anticipar les conseqüències de les meves actuacions a llarg termini”
"Sóc el que sóc capaç de fer, mantenint-me coherent amb els meus valors i principis"

De ben segur, que aquesta crisi implicarà una revisió i canvi de paradigmes. És una bona oportunitat per a plantejar-nos nous valors més adaptats a les noves circumstàncies. És bon moment per a preguntar-nos si SOM o TENIM?

Joana Frigolé

La Joana és psicòloga, gerent de www.perfil-rrhh.com , una profe meva i una persona amb la qual m'encanta conversar.

dijous, 27 de novembre de 2008

3 de la Maitena