divendres, 24 de juny de 2011

dimarts, 21 de juny de 2011

En fila

dijous, 16 de juny de 2011

Adéu a una flequera antipàtica

No tornaré a comprar-te pa. Ni res.



Per Josep Pastells

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre't de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d'hores, he dit prou.


Puc entendre que tinguis un mal dia. O uns quants. Fins i tot puc fer-me càrrec que estiguis condemnada a ser antipàtica pels segles dels segles. Desconec les teves circumstàncies personals, el teu passat, el teu present. És possible que tinguis raons ben sòlides per contemplar el món amb cara de fàstic i, en tot cas, ningú no pot obligar-te a somriure, ni menys encara a riure. Jo mateix, no em fa res confessar-ho, sovint estic seriós quan hauria d'estar cantant i ballant sense cap contenció. Tothom és com és. Tothom fa el que vol. Dins d'uns límits, és clar. I tu, antiga flequera meva, mai no havies destacat per les teves expressions afectuoses però com a mínim mostraves una certa, mínima, educació. Avui no.
Silencis i mirades

Entro a la fleca amb la intenció de comprar un parell de croissants de xocolata. Tinc gana i d'aquí a un parell d'hores vull córrer una mica. Per raons que no vénen al cas, estic de molt bon humor. Et dedico un "Bones!" tan entusiasta que fins i tot jo em sorprenc. Mai no m'has donat motius per saludar-te efusivament, però acabo de fer-ho i, com és lògic, espero una resposta. La que sigui. L'obtinc, és clar, però no m'agrada gens. No dius res. Ni em mires. El silenci és absolut. Estem sols i continues sense mirar-me, sense dir-me res. Fins que, al cap de quinze o vint segons, quan deus començar a notar que no et trec els ulls de sobre mentre em pregunto fins on pot arribar la teva mala educació, em dirigeixes una d'aquelles mirades de perdonavides que mai no he suportat.

Canvi positiu

Llavors entenc que no t'aguanto més. Surto de la fleca sense dir res, amb la ferma decisió de no tornar més. I com que sé que no em llegiràs faré un afegitó una mica cruel: a la fleca on finalment he entrat m'ha atès una dona molt més educada (i molt més jove, i molt més maca; què hi farem, sóc un superficial de merda!) que m'ha venut un pa de pessic excels que a partir d'ara penso comprar sovint. Ah, m'oblidava d'una cosa: adéu.

http://blocs.mesvilaweb.cat/giusepe/cat/3201

diumenge, 12 de juny de 2011

Des de la 314



Arribar amb pressa de no tenir pressa.
I que tot t’estigui bé.
Les parets blanques i torrades.
La barana del balcó orfe d’una mà de pintura.
Tres quadres lletjos que semblen macos.
El saló acollidor i passat de moda de l’esmorzar.
El suc de taronja que et prepara una dona afable.

I de matinada i ben deserta la platja
enfilar el camí del far.
Una àvia que no has vist mai et diu bon dia.
I un cop allà dalt tot pren una altra dimensió.


I al migdia el sol t’escalfa la pell i la brisa endolceix l’ànima.
I abraces el goig d’atrapar amb la càmera el vol pausat i altiu d’una gavina
i damunt l’arena, les rialles d’una princesa de rinxols grocs.

T’inventes jocs com fer tres-centes catorze petjades
o poses noms als sons de les onades.
I tot s’esdevé plàcid, lent i mesurat.
I a cau d’orella les veus del mar et xiuxiuegen que la calma t’ha segrestat.
Deu ser allò que en diuen l’aquí i l’ara.


I vas fent tombs de la platja gran a la menuda.
I de la menuda a la gran.
I escrius algunes d’aquestes coses aquest dimecres de pluja fina.


T’ has enamorat d’aquesta vila de carrers blancs
i de torres i muralles que parlen de pirates.
Saps que has trobat més del que venies a buscar.
Saps, com et revela la cançó,
que seràs forta com la roca que s’alça de les aigües.


Dies de cotó i de sucre,
de paraules i de mirades blaves.
I tornes a fer la maleta, aquest cop molt a poc a poc,
per alentir el ritual del comiat.


I tornar borratxa de pau,
i esperar que sigui llarga la ressaca.
Trossos de vida que tal vegada un àngel et va agendar.

 
I ben impregnada de tu, sé que el teu nom, Tossa,
tindrà sempre més color d’albada.
I un dia, quan sigui gran,
tornaré a endinsar els meus peus vells i nus a la teva sorra.
I primer miraré l’horitzó. Després les teves persianes blaves.
I probablement llavors assaboriré,
no pas amb melangia, sinó amb agraïment,
el gust salat d’una llàgrima.

dissabte, 11 de juny de 2011