dijous, 16 de juny de 2011

Adéu a una flequera antipàtica

No tornaré a comprar-te pa. Ni res.



Per Josep Pastells

Ho sento, però no tornaré a la teva fleca. És una decisió intranscendent per al futur del teu negoci, ja ho sé. De cap manera vull perjudicar-te econòmicament, només tinc ganes de perdre't de vista. I em ve de gust comunicar-te (és un dir: dubto que llegeixis mai aquest post) que no tornaré a trepitjar la botiga que regentes. Feia temps que suportava estoicament la teva eterna cara de pomes agres, però avui, no fa ni un parell d'hores, he dit prou.


Puc entendre que tinguis un mal dia. O uns quants. Fins i tot puc fer-me càrrec que estiguis condemnada a ser antipàtica pels segles dels segles. Desconec les teves circumstàncies personals, el teu passat, el teu present. És possible que tinguis raons ben sòlides per contemplar el món amb cara de fàstic i, en tot cas, ningú no pot obligar-te a somriure, ni menys encara a riure. Jo mateix, no em fa res confessar-ho, sovint estic seriós quan hauria d'estar cantant i ballant sense cap contenció. Tothom és com és. Tothom fa el que vol. Dins d'uns límits, és clar. I tu, antiga flequera meva, mai no havies destacat per les teves expressions afectuoses però com a mínim mostraves una certa, mínima, educació. Avui no.
Silencis i mirades

Entro a la fleca amb la intenció de comprar un parell de croissants de xocolata. Tinc gana i d'aquí a un parell d'hores vull córrer una mica. Per raons que no vénen al cas, estic de molt bon humor. Et dedico un "Bones!" tan entusiasta que fins i tot jo em sorprenc. Mai no m'has donat motius per saludar-te efusivament, però acabo de fer-ho i, com és lògic, espero una resposta. La que sigui. L'obtinc, és clar, però no m'agrada gens. No dius res. Ni em mires. El silenci és absolut. Estem sols i continues sense mirar-me, sense dir-me res. Fins que, al cap de quinze o vint segons, quan deus començar a notar que no et trec els ulls de sobre mentre em pregunto fins on pot arribar la teva mala educació, em dirigeixes una d'aquelles mirades de perdonavides que mai no he suportat.

Canvi positiu

Llavors entenc que no t'aguanto més. Surto de la fleca sense dir res, amb la ferma decisió de no tornar més. I com que sé que no em llegiràs faré un afegitó una mica cruel: a la fleca on finalment he entrat m'ha atès una dona molt més educada (i molt més jove, i molt més maca; què hi farem, sóc un superficial de merda!) que m'ha venut un pa de pessic excels que a partir d'ara penso comprar sovint. Ah, m'oblidava d'una cosa: adéu.

http://blocs.mesvilaweb.cat/giusepe/cat/3201

3 comentaris:

òscar ha dit...

Jo tinc un veí que és exactament igual de ranci i antipàtic que el coi de flequera.

Com a ell, de moment, estic condemnat a trobar-me'l durant un temps per aquella espassa de Damocles anomenada hipoteca, la tàctica és a l'inversa. Disfruro saludant-lo tot i que sé que ell no em'l tornarà. Disfruto obrint-li exagaradament la porta esperant-lo. Disfruto veient com es menja el seu silenci (no és mut, n'estic segur) i la seva mala educació.

Esther ha dit...

Si després de tants intents el veí segueix igual, és que té un greu problema, no pas tu.
Endavant amb la teva estratègia, potser algun dia es rendirà davant la bona educació.
Tant maca i agraida que és la cortesia.

gerardeli ha dit...

Doncs a mi em passa com a l'Òscar: el meu veí -raro com ell sol- no em dirigeix la paraula; es limita a mirar-me quan ens creuem i res més.
La veritat és que no em treu la son i, com tu ben dius, el problema el té ell. No sé de què li deu venir, perquè fa un temps -un o dos anys, no ho recordo- era la mar de simpàtic amb mi: fins i tot em regalava carbassons del seu hort!!!
Mira que ens agrada complicar-nos la vida!!!