L’esforç, la disciplina, el sacrifici, la prudència, l’austeritat, la paciència,... són valors que han pres un protagonisme inusitat des de fa uns mesos, tant en articles especialitzats, com en la premsa quotidiana. Alguns autors afirmen, amb un cert triomfalisme, que aquesta crisi en la que ens trobem immersos ens permetrà recuperar aquests valors del passat (des del meu punt de vista absolutament idealitzats).
Penso que hem d’evitar idealitzar la nostra història. Sincerament agraeixo a les generacions anteriors que el seu inconformisme i les seves ànsies per avançar ens hagin portat a l’estat del benestar i a la societat de consum. Tot i els errors comesos, que haurem de reconduir si volem generar un futur millor, no podem negar que tots hem pujat al carro. Efectivament ens han fet la vida molt més còmoda i ràpida, tant a l’entorn personal i familiar, com a l'àmbit professional.
Els valors, els paradigmes i els hàbits són fruit de l’experiència i, la que tenim ara, ja no és comparable amb la de les generacions anteriors. Per tant, ja no és viable que “tornem a ser com abans”. En tot cas, sí que és un bon moment per a l’autocrítica. Discriminem en quins aspectes concrets aquest entorn socioeconòmic ens ha acabat induint a una percepció de la realitat excessivament esbiaixada.
Sense ànsies de simplificar una realitat prou complexa, penso que aquest entorn ha facilitat que, amb massa freqüència, hàgim acabat confonent la forma (la imatge) amb el contingut, és a dir, EL QUE SOM AMB EL QUE TENIM. Hem acabat valorant el que som en funció del que posseïm, sense aprofundir en els valors de fons que regeixen les nostres actuacions. Per tant, hem arribat a la conclusió que:
FELICITAT = TENIR COSES + NO TENIR PROBLEMES.
A banda, de les dificultats per assolir aquesta felicitat, un tema que donaria per a un altre article prou extens, en l’àmbit professional s’ha posat de manifest una sobrevaloració de: títols, experiència, status, càrrecs, prestigi o repercussió mediàtica, resultats o objectius,... Ens hem convertit en corredors d’una “carrera professional”. Però TENIR, tot i que ajuda i és un bon indicador, NO implica ni garanteix SER un bon professional. Només indica que comptem amb el “prestigi d’una bona marca”.
Amb aquesta mentalitat podem caure fàcilment en el parany de mantenir el nostre focus d’atenció en aconseguir una formació brillant i una trajectòria professional impecable, sense dedicar prou atenció al desenvolupament de les competències i habilitats personals, tan necessàries per a superar les dificultats actuals i per aconseguir una implicació ferma en els valors d’empresa.
Ara, quan aquesta “felicitat sense problemes” sembla inassequible, és un bon moment per a preguntar-nos:
QUÈ FAIG I COM HO FAIG?
Hem d’aprendre a discriminar si tots els nostres èxits són fruit de les circumstàncies de l’entorn o d’una trajectòria basada en la posada en joc de les nostres competències. Quins valors i hàbits regeixen les nostres decisions, la nostra existència, independentment dels títols i càrrecs acumulats. Com actuem, com ens comportem quan no assolim els resultats esperats, com afrontem els conflictes, com gestionem les nostres emocions,...
Hem d’aprendre a substituir el "sóc el que tinc", per:
"Sóc el que sóc capaç d’aprendre i desaprendre"
"Sóc el que sóc capaç d’esforçar-me i de donar"
“Sóc el que sóc capaç de créixer com a persona”
" Sóc el que sóc capaç d’anticipar les conseqüències de les meves actuacions a llarg termini”
"Sóc el que sóc capaç de fer, mantenint-me coherent amb els meus valors i principis"
De ben segur, que aquesta crisi implicarà una revisió i canvi de paradigmes. És una bona oportunitat per a plantejar-nos nous valors més adaptats a les noves circumstàncies. És bon moment per a preguntar-nos si SOM o TENIM?
Joana Frigolé
La Joana és psicòloga, gerent de www.perfil-rrhh.com , una profe meva i una persona amb la qual m'encanta conversar.
4 comentaris:
Aspirar a ser significa tener que hacer periódico examen de conciencia y eso es más duro y más dificil que el simple hacer balance.
Resulta complicado y a veces doloroso enfrentarse a nuestos diablos domésticos.
En resumen dejamos al confesor y aún no hemos encontrado al terapeuta.
El comentario de Consorte, lo dice todo. · "dejamos al confesor y aún no hemos encontrado el terapeuta ". Es una frase para analizar...
Muy buen texto. Ojalá en las escuelas, institutos y hogares se trabajase más (o algo!)
la definición de "perico consorte" es magistral...."Dejamos al confesor...y aún no hemos encontrado al terapeuta..."..y en esa busqueda me habeis encontrado hoy.
Min
Publica un comentari a l'entrada