Sempre m’han atret. El seu glamour especial em desperta sensacions que em remouen. Un aroma que t’impregna, silenci i conversa a la vegada, solitud i companyia, persones i personatges, amor i desamor, classisme i bohèmia...
Hi veig un avi amb la motxilla de la vida carregada d’experiències, en un racó una parella que s’estima, en una altra taula un cor solitari buscant respostes al fons d’una tassa de cafè, hi escolto la veu dolça d’un cambrer, també veig mirades serenes que s’encreuen, i la imaginació que corre per escoltar tertúlies literàries. Diuen que per això varen obrir les seves portes ja fa més de cent anys, i en alguns casos més de dos-cents, per acollir les veus de literats. I avui, tot i haver -se perdut aquest costum, conserven encara la seva màgia envoltada de nostàlgia.
Una llegenda explica que el cafè antic més pompós és el Café New York de Budapest i que quan es va inaugurar l’any 1894 el seu propietari va llançar les claus al Danubi per no haver-lo de tancar mai.
Al Florian de Venècia, on l’any passat vaig tenir la sort de prendre-hi un tallat mentre des de la plaça San Marcos, m’acompanyaven els sons d’uns violins magistrals, tenen un menú que diu així:
Itàlia es el país més bonic del món.
Venècia és la ciutat més bonica d’Itàlia.
La Piazza San Marco és la plaça més maca de Venècia.
El Café Florian és el cafè més maco de la Plaça San Marco.
Per tant, vostè està prenent un cafè en el lloc més bonic del món.
Al Florian, en Casanova entrenia les dones i Lord Byron, Proust, Goethe, Rousseau, i Modigliani, entre d’altres en varen ser hostes.
Quan estudiava a Barcelona i anava al centre sovint trobava alguna excusa per anar al Cafè de l’Opera i encara avui si tinc l’oportunitat l’aprofito. http://www.cafeoperabcn.com/
I a Bilbao, un altre que també paga la pena, el café Iruña, on a més, tens la sort de poder fer petar la xerrada mentre assaboreixes un pinxo.
Al Florian, en Casanova entrenia les dones i Lord Byron, Proust, Goethe, Rousseau, i Modigliani, entre d’altres en varen ser hostes.
Quan estudiava a Barcelona i anava al centre sovint trobava alguna excusa per anar al Cafè de l’Opera i encara avui si tinc l’oportunitat l’aprofito. http://www.cafeoperabcn.com/
I a Bilbao, un altre que també paga la pena, el café Iruña, on a més, tens la sort de poder fer petar la xerrada mentre assaboreixes un pinxo.
4 comentaris:
Los cafés son lugares de encuentro y despedidas. Confesionarios disfrazados de bar. Mí Juliette Binoche, suele rodar muchas escenas en cafés. Quizá los parisinos tengan aquel remanente de nostalgia y decadencia que ha de tener un café-bar, para ser un buen café. Solo falta que a uno, le acompañe la lluvia y, le desacompañe el corazón, así si. Así se puede escribir.
"Confesionarios disfrazados de bar". Sempre em deixes sense paraules
Estimada bolero: Podías (pretérito perfecto), haberte llamado, cha.cha.cha. Titularte candombe. Hacerte decir por cumbia. Pero no. Tu has preferido bolero. No soy yo, eres tu la que sin darte cuenta, has abierto la caja mágica. Te leo de "retruc", por perico consorte y con suerte ( por lo de su señora). Lo que sucede, es que a ti, te gustan las frases cortas y sonoras, y a mí, se me da bien confeccionarlas. Salut.
Ho veus? ja no sé que dir.
Publica un comentari a l'entrada