La meva mare va millorant, lentament, però millora.
Jo continuo amb la meva lluita per deixar el tabac. Fàstic d'addicció.
Ha sortit el primer número de la revista Les Garrotxes, on hi he publicat un reportatge sobre "Vides lligades al paper", dues planes dedicades a allò que ha suposat l'elaboració del paper a Sant Joan les Fonts.
A POL també he publicat avui el meu segon article " La solitud del perico i el volar en companyia".
http://www.pericosonline.com/opinions/detall/4673/la-solitud-del-perico-i-el-volar-en-companyia
En Miquel, ja era hora, ha estrenat un blog. Com no podia ser d'altra manera és original.
És curiós, amb en Miquel no ens hem vist mai, però l'aprecio molt. És un perico com jo que aquesta cosa que es diu Internet ens ha posat en contacte. La seva cultura em desborda i és un poeta de primera i un paio collonut. El seu blog revela molt secrets de Barcelona. Feu-hi un tomb. http://totbarcelona.blogspot.com/
La Marissa ha presentat un projecte que tenia al cap des de feia temps sobre alimentació escolar per optar a una beca. Ja ho sap, però li desitjo tota la sort del món.
L'altra Marisa, la de Bilbao, m'ha enviat un miliu amb unes fotos d'ella i de la seva amiga Lourdes fent de "chamanas"de la princesa a l'obra Turandot. Apareixen en tres actes i està superemocionada. Jo no entenc res de teatre ni d'òpera però m'explica que és un muntatge de la Núria Espert, el mateix amb el que es va reobrir el Liceu el 1999. I el vestuari que llueixen és d'una parella italiana que va guanyar un oscar per Cyrano i un Goya per La camarera del Titanic. Muxus i zorionak Marisa.
Jo continuo amb la meva lluita per deixar el tabac. Fàstic d'addicció.
Ha sortit el primer número de la revista Les Garrotxes, on hi he publicat un reportatge sobre "Vides lligades al paper", dues planes dedicades a allò que ha suposat l'elaboració del paper a Sant Joan les Fonts.
A POL també he publicat avui el meu segon article " La solitud del perico i el volar en companyia".
http://www.pericosonline.com/opinions/detall/4673/la-solitud-del-perico-i-el-volar-en-companyia
En Miquel, ja era hora, ha estrenat un blog. Com no podia ser d'altra manera és original.
És curiós, amb en Miquel no ens hem vist mai, però l'aprecio molt. És un perico com jo que aquesta cosa que es diu Internet ens ha posat en contacte. La seva cultura em desborda i és un poeta de primera i un paio collonut. El seu blog revela molt secrets de Barcelona. Feu-hi un tomb. http://totbarcelona.blogspot.com/
La Marissa ha presentat un projecte que tenia al cap des de feia temps sobre alimentació escolar per optar a una beca. Ja ho sap, però li desitjo tota la sort del món.
L'altra Marisa, la de Bilbao, m'ha enviat un miliu amb unes fotos d'ella i de la seva amiga Lourdes fent de "chamanas"de la princesa a l'obra Turandot. Apareixen en tres actes i està superemocionada. Jo no entenc res de teatre ni d'òpera però m'explica que és un muntatge de la Núria Espert, el mateix amb el que es va reobrir el Liceu el 1999. I el vestuari que llueixen és d'una parella italiana que va guanyar un oscar per Cyrano i un Goya per La camarera del Titanic. Muxus i zorionak Marisa.
A la feina m'he continuat barallant amb una cosa que es diu ISO 9001-2000.
En Fati, un adolescent de Guinea-Bissau, que viu sol i desemparat a Olot, potser trobarà finalment una feina. Això sí que és una bona notícia perquè dels que han passat al món, millor no parlar-ne, és depriment. Només una cosa m'ha fet riure, això de que el LALALA de la Massiel va ser una estafa.
Com en les darreres setmanes aquesta que ja s'acaba tenia previst demanar hora al dentista i dur el cotxe a revisió, però ho he tornat a deixar per la setmana vinent.
Aquesta tarda he tornat a fer cremes de pastanaga i de carbassó. Fa riure dir-ho però tot just en vaig aprendre la setmana passada i això que només es tracta de posar pastanages, carbassons i cebes a bullir i després passar-ho pel turmix. Això sí, la de pastanaga és delicatessen.
I a Olot avui i ara mateix no para de ploure. Diuen que convé , que hi havia massa sequera, però collons que hi hagi un diluvi de poques hores, d'aquells que no fan mal, i que després surti el sol.
7 comentaris:
excelente cronica de una semana normal como la de casi todos,encima teniendo la delicadeza de no nombrar lo que paso el jueves noche en montjuic,que tendra ,me prgunto el cabroncete de "miquel" para que solo nombreis su perfil mas bueno y nunca su perfil mas canalla jaajajaj....lo unico en que dscrepo es en que te de risa el afaire massiel es una cosa muy pero muy "seria" ,solo nos faltaba que nos desposean del primer puesto de eurovision,no se si la sociedad española podra resistir tamaña "afrenta" jejejeje.yo aqui enfermo perdido ,un sabado por la noche y viendo un partido de la liga argetina para vr a nuestro nuevo portero,en fin todo sea por el espanyol
Uyy como me he puesto..uyyy¡¡¡como un pavito pa navidas..Uyy pero que guapo soy..uy que mal hablao ¡¡¡uy que sselossillo es mi perikogranoyers¡¡¡
La amistad es un bien preciado. Se ha de cultivar día a día. Internet ayuda, pero como todo, también tiene un pero. El café bueno es el corto. Las frases mágicas, las breves. Las miradas mas sutiles, las de soslayo. Por eso, mí opinión es que, poco a poco, nos iremos conociendo. Y es verdad perico, todos tenemos dos perfiles. Mí lado oscuro deja mucho que desear, ruego que me creas. pero como me conozco, intento tenerlo domesticado, lo que no siempre consigo.
En lo referente a la crónica, me ha gustado. Me gustan las cosas sensibles que no lleguen a ser melufluas. Sabes poner la dosis justa de azucar. Un abrazo . Muy amable de tu parte el comentario, de verdad. Para Perico, otro abrazo, perico es una persona hipersensible, y he de llevar cuidado cuando escribo...los hipersensibles siempre se culpan de todo y temen siempre herir a los demás...ánimo perico. Un abrazo Esther....miquel
Hace muchos años, debería tener 23, sino algún menos, fuí a ver a la Nuria Espert y a Rafael Alberti, al Teatro Griego. Él me firmó un libro que yo llevaba expreso para ese menester. Cada vez que subo a ver a mí equipo, lo hago por allí, y siempre me viene a la memoria...
Otra cosa que me ha hecho pensar es el Fati. Ahora lo están pasando mal y esto no tiende a mejorar. Como sabrás, estamos en pleno apogeo de desaceleración...un abrazo. Miquel
El café bueno es el corto. Las frases mágicas, las breves. Las miradas mas sutiles, las de soslayo`.
Ets un crak , Miquel
Por favor...sitio....espacio...lugar..
¿ Cuanto tiempo hace ya que te me has ido ?
abandonado por no se que razón, (ni tu tampoco).
Aunque intuyo la emoción que embarga a un loco
cuando creé ser un cuerdo convencido.
Supe desde entonces, y así ha sido
que lógica y razón concuerdan poco.
Te quise hasta joderme como un loco
en mís sueños de hombre enfebrecido.
Atento en aquel yo que se desboca
por poder volver a verte , y a tocarte
y vaciarte mí interior. Ningún reproche.
Ansiando una palabra de tu boca,
una mínima mirada por tu parte.
Más seguiré estando solo por la noche.
miquel
Hola Esther,com podría rebre a Madrid la revista Les Garrotxes?
Salutacions,Eduard
Hola Eduard,
envia'm un milu amb la teva adrea postal i et faré arribar un exemplar,
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada