dissabte, 3 de maig del 2008

El meu debut a POL i les gràcies a una colla de ben parits

No he pogut ser futbolista com desitjava de petita però vés per on als meus 43 m’he convertit en columnista de futbol. Aquesta setmana m’he estrenat a POL ( http://www.pericosonline.com/). Pels qui no ho sàpiguen és una web perica, dedicada al RCD Espanyol de Barcelona, el club de futbol que jo m’estimo, el club l’escut del qual vaig veure com un element decoratiu més a casa des que tenia ús de raó, el club que forma part de la meva vida per culpa del meu pare. M’han demanat el meu perfil i aquest vespre els hi he enviat i he acabat la redacció del perfil agraint a POL que m’hagi permès conèixer gent collonuda. Com que així ho sento així ho he escrit. I aquestes línies d’avui van per aquesta gent. Per ser un ser pericos tan ben parits a qui he tingut el plaer de conèixer, tot i que amb alguns d'ells encara no ens hem vist les cares. Una assignatura pendent que evidentment aprovaré.

Corogol, El Punyetero, Joan Botxí, Manelet Pujada, Minardi40, Miquel, Neus, Pericogranollers, Reverendo,Sorru,Toni, Winnie i els que vindran...

Ah! i el perfil que he redactat és aquest:
A les dues de la tarda de l’11 de desembre de 1964 la meva mare em va parir. Això passava en un poble de pagès de la Garrotxa, Sant Jaume de Llierca, que amb prou feines té 700 habitants. Hi vaig viure una infantesa pletòrica. Als estius banyades al riu . i a la plaça em pelava els genolls perquè jo volia ser futbolista, i que consti que no ho feia malament. Els meus companys tenien per ídol un holandès esquifit i més aviat xulesc. El meu era en Solsona, modest i de la meva terra. Quan en tenia 9 em van enviar a un col·legi de monges a Girona, marxava els dilluns i tornava els divendres i allà vaig descobrir que volia dir la paraula enyorança perquè aleshores les setmanes eren mesos. L’adolescència ja em va dur a un institut, engegar a fer punyetes un uniforme lleig i incòmode, veure que a l’aula també hi havia nois i poder anar a casa cada dia. I les cames que idolatrava més en aquella època eren les d’en Canito i vaig sentir ràbia quan va travessar la diagonal. Més tard vaig començar la carrera de periodisme però com que sóc experta en començar mil projectes i no acabar-ne cap ho vaig deixar a tercer. Malgrat tot em vaig dedicar al periodisme durant gairebé quinze anys i farta de no tenir horaris ho vaig deixar. Ara em guanyo allò que mai no sé estalviar en una empresa que es dedica a impartir formació de temàtica molt diversa. Aviat farà divuit anys que vaig donar el sí damunt d’un altar i això em va traslladar a viure a Olot. Sóc mare d’una princesa que ja té quinze primaveres i pel pis també hi volta en Gris, un gat que mentre escric aquestes línies m’està reclamant mimitos. Com a bona sagitariana m’agraden els animals, entre ells els cavalls. N’he tingut tres, i el tercer me l’he venut fa ben poc perquè m’ha fotut a terra un parell de cops i a certes edats les caigudes ja són perilloses. De la meva condició perica, en tenen la culpa dos homes que es deien Joan. Un, el pare, i l’altre, l’avi, a qui no vaig tenir la sort de conèixer. Són els responsables que l’Espanyol formi part de la meva vida lúdica-emocional, i que la nit del 12 d’abril del 2006 a Madrid hagi estat una de les més meravelloses de la meva vida. Em termes domèstics odio la paraula hipoteca i en termes futbolístics la paraula penals perquè als cors pericos ens han fet massa mal. A POL no li agraeixo que em deixi escriure, li agraeixo que m’hagi permès conèixer gent collonuda.

9 comentaris:

pericogranollers ha dit...

simplemente gracias por tenerme en consideracion como amigo,yo ya tambien te considero como amiga pese a olo habernos visto unos minutos en "la campaneta".gracias tambien desde aqui a POL y a nuestro "reverendo" particular,saludos.

Tot Barcelona ha dit...

Ya sabes Esther, el dicho que llevo siempre pegado junto al forro del pantalón " uno sueña con quien no duerme ". No eres la única que ha empezado cosas y no ha acabado. Expertos tiene la Iglesia, y arrepentidos también. Tienes tiempo de acabar todo aquello que soñaste hacer. En lo que toca a los animales, yo también soy un amante, pero de los caseros de verdad...las cucarachas, las hormigas, las arañas esquineras, las tijeretas, los minúsculos no los veo, pero se que están...comparten mi habitáculo con total normalidad. Hay sitio para todos...No dejes de escribir...agradezco la atención de ponerme en tu lista, pero sabes bien que la amistad se ha de ganar, y que los amigos están "para joderlos", porque sino, no son amigos. Deseo que el tiempo vaya soldando esta relación. Que tu hija se haga grande. Que tu marido esté lleno de salud...y que los que te rodean, no te fallen...No es pedir mucho, pero por algo se empieza. Un abrazo fuerte de un sentimental nihilista. Miquel

Anònim ha dit...

Que una persona sigui del Espanyol, ja te asegurada en un 52% la posibilitat de ser amic. Que sigui de la Garrotxa un 29%. I si es diu Esther i es com tu te els 19% restants. Així es Com coneguent-nos tan poc podem considerar-nos amics. Gràcies.
Carlos-Corogol

Anònim ha dit...

Gracias por tu mención que supera con creces mis merecimientos. Como bien conoce miquel mi pecado es la "acedía", osease (en "pijo" según Minardi) el pecado mortal de la pereza. La diligencia aún la ando buscando (debió perderse allá por el lejano oeste, y aún no he logrado que vuelva)
El punyetero

Anònim ha dit...

Ai, si no fos perquè això ho llegeix tothom !!! Jajaja. Gràcies perica, tu si que ets collonuda. Sorru.

Anònim ha dit...

OLO....tu y yo sabemos que "Lo mejor siempre esta por llegar"...y habernos conocido en Abril del 2008 lo ratifica, tantos años de pericos y... pero no te fies, estamos esperando el sigiente articulo para darle leña al mono que es de goma...
ja, ja, ja, ja. ja. un beso.

Minardi40

Anònim ha dit...

Para Esther...

Se me escapa la vida en el pozo del olvido
a sabiendas que nadie elige las cosas que recuerda.
¿ Qué soy yo ?, ¿ Donde la cuerda ?
que dejó el corazón tan oprimido.

No se a donde voy, ni quien conmigo.
Es un viaje de una inercia permanente.
Solo se de aquel miedo omnipresente,
del sentimiento del "yo" como enemigo.

Se del estado de congoja unamuniano.
Del sentido del vacío indiferente
que te hace repudiar todo lo humano.

Soy parálisis tanto en cuerpo como en mente;
un agujero infinito inanimado.
Soy el no ser. La vida y en el vivir, la muerte.


Miquel

Anònim ha dit...

He aquí lo que jamás he podido terminar, y lo prefiero. Los recuerdos generalmente ahogan...
Poema inacabado...

De cuando cayeron cascadas de risas
( aquellas de tiempos pasados ),
época de libros, de copas sin prisas
y discos prestados.
De escribir la Historia portando ideales.
De tener conciencia de todos iguales.
De palabra dada y apretón de manos.
De Cohén y Camús.
De quererlo todo, por no tener nada.
De 50 pelas y pagas la cama.
De tener hermano..y llamarle hermano...

miquel

Ester ha dit...

Tres milions de gràcies a tots