diumenge, 19 de juliol de 2009

Gràcies per haver existit punyetera


Pilar Serra i Margalef, presidenta de l'Orfeó Popular Olotí, quan va ser guardonada amb les Ales a la Cultura 2004. El seu caràcter obert i inquiet ha estat fonamental per fer despertar una entitat centenària i alhora obrir-la a totes les persones i col·lectius que necessitin les instal·lacions per fer-hi els seus actes, convertint així l'Orfeó en una casa per a tots







Diuen que la paraula gràcies és el tribut lliurat en reconeixement a un favor, doncs et volem donar les més grans de les gràcies senzillament per haver existit.
Si la Maria no t'hagués parit, algú t'hauria d'haver inventat.

Gràcies doncs per haver entrat en l’escenari de les nostres vides.
Gràcies perquè quan s’alçava el teló de la teva presencia regalaves senzillesa, bonhomia i altruisme. Gràcies per l’energia del teu verb i del teu caminar, pel teu somriure de nena trapella, per la teva mirada encuriosida i per les més aliades de les converses. Per la teva perseverança, i pel teu coratge, i gràcies fins i tot per les teves sanes emprenyades, amarades de les millors voluntats i passions.

Tots sabem que l’Orfeó sense tu serà un altre Orfeó. Que la seva porta, la seva gent, les seves escales, totes les seves parets i les seves bambolines et trobaran a faltar, però sabem també que ja resten impregnades del teu alè, com la mar bressola eternament l’arena i l’escorça abraça l’arbre. Ha estat massa immensa la teva empremta punyetera.

Els adéus sempre són cruels però malgrat el maleït dolor i des de la més dolça de les serenitats, sabem més coses, com que ara mateix, des del planeta de les ànimes, allà on algun dia ens retrobarem, ja deus estar brodant paraules i vestint imatges pel guió d'una nova obra.


Guarda’ns, si us plau, uns seients a primera fila.

16 comentaris:

perico consorte ha dit...

Debió se una gran mujer

Bolero ha dit...

Molt i molt gran era,era una dona feta de pura energia i generositat.Avui he estat al primer funeral de la meva vida on he vist el fèretre sortint enmig d'aplaudiments d'una església plena de gom a gom.
Impressionant. S'ho mereixia.

Miquel ha dit...

Pues entonces, ha sido una pérdida para la ciudad

ENRIC ha dit...

Dono fe del que dius. Gràcies per les teves paraules.

Bolero ha dit...

Enric no sé com has anat a parar al blog però m’honora moltíssim. Les gràcies a vosaltres per ser com sou i per tot el que heu donat a la meva Maria. Has tingut el privilegi de compartir la teva vida amb una dona excepcional. Queda’t amb el seu somriure. Saps molt bé que ella ho voldria així. Ara més que mai pren sentit el seu lema ...un pas endavant, una rialla i una inclinació.

Miquel, sens dubte que per la ciutat ha estat una pèrdua però t’asseguro que ha deixat petjada i això ja no ho esborra ningú.

Victòria, Eulàlia i Eugènia ha dit...

Nosaltres també en donem fe! I a més de tot el que dieu, i que descriu l'Ester de manera tan concisa, la Maripilar ha set una gran tieta, mimadora com la que més. I no només tieta de nebodes i nebots, sinó de tots els nens i nenes que han tingut la sort de créixer amb ella. Ara que ja no hi és, pensar en ella només ens provoca rialles i somriures reconfortants. El mateix que ens provocava quan hi era.

Sílvia ha dit...

Posaré la meva cullarada afirmant el que diu L'Enric i les nenes!
La MariaPilar, a més de ser una persona plena d'energía tal i com molt bé d'escriu l'Ester, ha estat una tieta molt especial.
Només les persones tant especials et fan somriure quan tanques els ulls i penses en elles. Ens ha ensenyat moltes coses, a nosaltres als nevots i a tots els nens i nenes que han estat al seu costat. També ens ha divertit i ens ha fet enrabiar... i ara ens ha deixat el record de la seva rialla.

Bolero ha dit...

No sé qui va dir un dia que els records esdevenen l´únic paradís del qual mai ningú no ens en podrà expulsar.

ENRIC ha dit...

Entrar al teu blog va ser fàcil, buscant en Google, Maria Pilar Serra Margalef, en la fila deu, deia "El bolero de chavela"... La curiositat m'ho va fer obrir.
Del dissabte fins al dilluns he llegit i escoltat coses meravelloses d'ella. Jo creia que tot el que feia era normal, fins i tot massa dedicació però era la seva il·lusió, la seva vida i em vaig acostumar. El dilluns va ser un somni, estava tan content que no la vaig trobar a faltar. Avui, toco de peus a terra, la trobo a faltar i veig que si, que era el que havia llegit i escoltat.

Anònim ha dit...

Jo també m'he d'apuntar al carro i dir que ha estat gairebé una segona mare per tots els petits i no tan petits que la Maripilar ha educat, perquè això és el que ha estat fent amb tots nosaltres des que vam obrir el teló per primera vegada. Ens ha ensenyat uns valors i una manera de fer que ara per ara són difícils d'aprendre entre consoles i ordinadors (per dir alguna cosa).
He tingut la gran sort de conèixer-la, de que riés amb mi,de riure amb ella, de que em renyés, de que em vestís, per desgràcia de que ens caigués la llagrimeta i de poder-me despedir.
Ester, un escrit preciós.
Tots la trobarem molt a faltar, però segur que no la oblidarem mai.

Anna.

Bolero ha dit...

Enric, el dol és un procés i s'ha de passar per ell. Ara tens el cor malferit i encara que soni a tòpic el temps és un aliat i tot el dolor que sents s'anirà transformant en un sentiment diferent. Des de la meva experiència personal,d'aquí ben poc farà tres anys que vaig perdre al meu pare,et recomanaria llegir tot el que et caigui a les mans de la Elisabet Kübler-Ross y El libro del alma de la Placide Gaboury i que en moments durs escoltis música,però no de la que enforteix les emocions, sinó de la que et transmet calma,com l'Ave Maria o Serenade d'en Shubert.
Una abraçada ben càlida.

Anna,t'has de sentir privilegiada per haver-la tingut com amiga i tu ho has dit, el que ha transmès la Maria Pilar han estat valors i un tarannà com cap altre, i oblidar-la és impossible. No vaig sobrada de temps,però per qualsevol cosa que necessiteu a l'Orfeó compteu amb mi.Endavant les atxes, que és el que ella voldria.

Ester R. ha dit...

Tal com et vaig dir, Enric, fins al dia de l'enterrament de la Mariapilar, no havia vist mai tantes llàgrimes SINCERES de petits, joves, grans i vells.
Qui diu que no hi ha ningú IMPRESCINDIBLE?
Podem ser molt feliços quan algú ens estima amb discreció i anem rebent "regals" que ens motiven a continuar, que és el que ella feia. Però, què podem dir d'algú que a més estima els nostres fills?...No hi ha paraules.
La Mariapilar pot estar contenta Enric,aquests darrers dies a l'Orfeó ha estat un goig sentir-te parlar d'ella com ho feies.

Ester Ramon Ariadna Arnau i Agnès

ENRIC ha dit...

Bolero, he comprat el llibre "Sobre el dol i el dolor" d'Elisabet Kübler-Ross. Una abraçada.

Ester R., el goig que he sentit al contar amb la vostra companyia i comprensió ha estat immens. Fins aviat...

Bolero ha dit...

Enric, ja veuràs com que, ni que sigui una mica, t'ajudarà.
Una abraçada i temps al temps

ENRIC ha dit...

Ester, No cal que em queixi mes, creia que el que em passava només era a mi, però al llegir el llibre em veig reflectit en ell. M'està passant exactament el mateix, veig que he de conformar-me, acceptar la realitat i sortir quan abans millor d'aquest buit que actualment tinc.

Bolero ha dit...

Ja ho acabaràs fent Enric però t'has de donar temps