Potser perquè he viscut un estiu tan boig el blog també es va agafar vacances i no l'he actualitzat fins el vespre d'aquest dissabte. L'última entrada era de l'agost, des del pc de l'hotelet de cala Joncols, una cala que em té enamorada i que rebrà la meva visita moltes altres vegades.
Deia que aquest estiu que ja ens acomiada ha estat una bogeria, i ho ha estat per un piló de coses que he viscut amb molta intensitat. Tot va començar el deu de juny, una data que recordaré sempre perquè haurà marcat un abans i un després . Sense saber-ho va ser el dia que m’anunciava un canvi de feina.
És una història molt llarga que no puc resumir en poques frases, el cas és que després de gairebé vuit anys treballant a la FES, una empresa que m’estimo moltíssim, a partir del 22 d’aquest mes m’incorporo en una altra que estic convençuda m’acabaré també estimant moltíssim perquè ja ho he començat a fer. Me’n vaig al departament de comunicació de la Cooperativa La Fageda, http://www.fageda.com/web/cat/main.xml també anomenada “ La història d’una bogeria”, un lloc especial, molt especial i on la paraula “valor” està carregada de contingut. Aquest canvi de feina, juntament amb altres històries professionals i personals que se m’han acumulat m’han absorbit moltíssim, massa.
He tingut sort de la calma que durant dos dies vaig viure a Joncols, dels dies que varen passar a Olot la Marisa de Bilbao i els seus bessons, en Yago i la Marina. D’haver conegut personalment una altra Marina, la Marina Rossell amb qui vaig compartir taula en el casament d’un amic comú. Em va semblar una persona excepcional, molt sensible, em va dir que a la seva web hi posaria un enllaç al meu blog i ho va fer i és clar jo també hi tinc un enllaç a la seva web. !! Li desitjo tota la sort del món. Va triomfar per la Diada en el seu concert al Liceu. I sobretot també he tingut sort de les nits de les Festes del Tura. Buaf!!
I ara ja tinc un canvi de feina a la cantonada, la Maria se’n va estudiar a Girona (que gran que es fa) , i la tardor ja comença a treure el cap. Mai no m’ha agradat la tardor però a partir d’ara això potser canviarà perquè gaudiré dels seus colors camí de la Fageda.
Deia que aquest estiu que ja ens acomiada ha estat una bogeria, i ho ha estat per un piló de coses que he viscut amb molta intensitat. Tot va començar el deu de juny, una data que recordaré sempre perquè haurà marcat un abans i un després . Sense saber-ho va ser el dia que m’anunciava un canvi de feina.
És una història molt llarga que no puc resumir en poques frases, el cas és que després de gairebé vuit anys treballant a la FES, una empresa que m’estimo moltíssim, a partir del 22 d’aquest mes m’incorporo en una altra que estic convençuda m’acabaré també estimant moltíssim perquè ja ho he començat a fer. Me’n vaig al departament de comunicació de la Cooperativa La Fageda, http://www.fageda.com/web/cat/main.xml també anomenada “ La història d’una bogeria”, un lloc especial, molt especial i on la paraula “valor” està carregada de contingut. Aquest canvi de feina, juntament amb altres històries professionals i personals que se m’han acumulat m’han absorbit moltíssim, massa.
He tingut sort de la calma que durant dos dies vaig viure a Joncols, dels dies que varen passar a Olot la Marisa de Bilbao i els seus bessons, en Yago i la Marina. D’haver conegut personalment una altra Marina, la Marina Rossell amb qui vaig compartir taula en el casament d’un amic comú. Em va semblar una persona excepcional, molt sensible, em va dir que a la seva web hi posaria un enllaç al meu blog i ho va fer i és clar jo també hi tinc un enllaç a la seva web. !! Li desitjo tota la sort del món. Va triomfar per la Diada en el seu concert al Liceu. I sobretot també he tingut sort de les nits de les Festes del Tura. Buaf!!
I ara ja tinc un canvi de feina a la cantonada, la Maria se’n va estudiar a Girona (que gran que es fa) , i la tardor ja comença a treure el cap. Mai no m’ha agradat la tardor però a partir d’ara això potser canviarà perquè gaudiré dels seus colors camí de la Fageda.
5 comentaris:
Hablas del otoño y, de que te se pasa el tiempo...No se si alguna vez colgué entre tantos cientos , esta, que es la historia de una abuela, Ana Luisa, a la que por compañía, solo tiene sus años...
Todos se han ido muriendo
poco a poco,
como el barrio,
como las hojas de otoño...
poco a poco.
Solo quedan las palabras,
y, de no hablarlas,
olvidadas
como todo.
Hasta el piano
se ha quedado casi afónico.
Estarás a solas
con tus fotos,
tus recuerdos darán vida
a unos esbozos.
Resplandor de humedad
serán tus ojos.
Y en Navidad,
brindarás con "benjamin"
en copa fría,
y ese hombre que te hace
compañía
(el amante de la fotografía)
quedará acariciado...de carmín.
bienvenida de nuevo a la vida podriamos decir "normal",ahora solo te faltaria acercarte por "la campaneta"(hombre se aceptaria una degustacion de esos estupendos productos de la fageda,sobretodo los flanes a mi me encantan)mas sobre todo despues de la ictoria de esta tarde,saludos
Benviguda.
Se te ha estado echando de menos.
Creo que sí, que tu nuevo trabajo va a ser muy enriquecedor, te deseo los mejores éxitos
Joooooooooo Miquel no em cansaré de repetir-te que estàs fet un poeta. Llegint aquest m'ha vingut al cap la cançò La tieta d'en Serrat. Gràcies un cop més per aquests regals que fas al blog. He fet un tomb pel teu i és una passada.
Pericogranollers,ojalà pugui venir aviat a Montjuïc i segur que portaré alguna cosa, com a mínim fuets per en Corogol.
I al Punyetero, perquè és així com et vaig conèixer, mil gràcies també per tot.Ja saps que els teus ànims sempre m'han ajudat.
Bolero: y los demás ¿qué? o es que no somos hijos de fraile?
Por cierto la Mavi de la web del reverendo es mi consorte, la que me contagió el "periquismo"
Punyetero
Publica un comentari a l'entrada