Quan venia primavera despertava les arrels, oblidava un poc la pena i obria el somriure verd que en estiu era rialla que et feia sentir-te bé quan, fugint del sol, entraves en el cercle tou i fresc del seu regne que assetjaven cotxes, finques, fum, diners.
En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell. Quan el tallaren plovia. Ja no he vist ploure mai més.
3 comentaris:
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
MARC GRANELL.
que bien ¡¡¡ salut
L'AIGAT D'OLOT
A l'any mil nou-cents quaranta
a Olot hi va haver un "aigat", un "aigat",
que el Fluvià s'hi passejava
pels carrers de la ciutat.
Va aixorrancar les muntanyes,
se n'emportà el cultiu, el cultiu,
amb els ponts, carrers de cases,
tot el que era prop del riu.
Se n'emportà edificis
i persones aigua avall, aigua avall,
moltes fàbriques deixaren
a la gent sense treball.
De Camprodon a Setcases,
de Ripoll a Torelló, Torelló,
de Sant Joan de les Abadesses
a Sant Pere Pescador.
Els veïns de baix pujaren
refugiar-se al pis de dalt, pis de dalt,
tothom creia que venia
el diluvi universal.
Un borratxo que ho va veure,
un borratxo que ho va dir, ho va dir,
va dir: "Fa més mal l'aigua,
fa més mal l'aigua que el vi."
Si un altra vegada torna,
ja sabeu el que heu de fer, heu de fer,
replegar-hi força fustes
i fer l'Arca de Noè.
Publica un comentari a l'entrada