En Bugdie, em demana que pengi al blog alguna història sobre l’Alta Garrotxa. És un enamorat d’aquesta terra aspra i de mala petja, d’un relleu que impressiona , de racons que captiven com la Vall del Bac. Doncs per tu Bugdie, t’explicaré una història que barreja fantasia , realitat i humor
Aviat farà vint anys, això era el 1989, s’hi va rodar la pel·lícula La Punyalada, la gran novel·la de Marià Vayreda, que narra una història d’amor ambientada en les lluites de trabucaires i bandolers que dominaven la zona i als quals era molt difícil atrapar perquè l’Alta Garrotxa té refugis molt inhòspits.
Si no has tingut la sort de veure la pel·lícula busca-la que t’agradarà molt. La va dirigir Jordi Grau .
Luis Fernando Alvés, Christian Vadim ( fill de la gran Catherine Deneveu però un actor normalet), Sophie Renoir, Fernando Guillén, Fermí Reixach, Jordi Dauder, Joan Dalmau, Pepa Arenos, etc figuraven en el repartiment. Jo aleshores treballava al Diari de Girona i vaig tenir el privilegi de seguir una part del rodatge, entrevistar el director, en Guillén i l’Alvés, per després fer un reportatge.
La pel·lícula és bona, el guió també i tota ella esdevé un esplèndid catàleg d’imatges de l’Alta Garrotxa. També escoltaràs allò que es cantava a l’aplec de Sant Aniol d’Aguja “ les noies de Rocabruna ja se’n van a pixar al riu i les de Beget es queixen que l’aigua es torna lleixiu, lalala laralara laralaralara ...“
Doncs bé, 3 o 4 anys més tard, es va localitzar en un dels penyasegats de l’Alta Garrotxa un cadàver. Els bombers hi van traslladar dos helicòpters per rescatar-lo. Es trobava en una zona de molt difícil accés. Recordo que era un dissabte al matí però no el dia exacte. Aquella època compaginava la meva feina amb la corresponsalia de Catalunya Ràdio i em vaig fer un fart de passar cròniques explicant les dificultats dels bombers per rescatar el cadàver "d’un possible excursionista o d’una persona que hauria volgut posar fi a la seva vida."
Les hores anaven passant i ells no hi podien accedir. Vés per on però, que a primera hora de la tarda l’habilitat els va fer arribar a la troballa. Ni cadàver ni hòsties! Era un maniquí que s’havia utilitzat per llançar i matar des d’un punt molt elevat un “ bandoler” de La Punyalada.
La darrera crònica a Cat Ràdio la vaig fer, és clar, en clau d’humor. Com que encara guardo la foto amb en Guillén, aquí la tens. I et regalo una foto de la cova del Bisbe que també surt a la peli perquè servia d'amagatall als bandolers. Fés un tomb per aquesta web també http://www.altagarrotxa.org/2004/historia.php
Una abraçada Budgie i sort per Madrid.
6 comentaris:
vaya vaya parece ser que ya vais volviendo,saludos y bonita historia
Gracies Esther, si vaig veure aquesta pel-licula, recordo que fins i tot un dissabte amb vaig topar amb tota la troupe per sobre de Sadernes. Per cert,com es menja en aquest hostal.
Siempre me han gustado las historias de trabucaires..Por cierto, cada vez que veo al Oriol Pujol con sus patillas, me lo imagino a lomos de un pollino cabalgando por les Guilleries.....
JAJAJA Miquel, molt bo!
Budgie a Sadernes s'hi menja normal.
Salut pericogranollers!
Hola Esther, lo del menjar del Hostal de Sadernes ho deia en sentit molt positiu. Recordo que em van comentar que l'embotit i la carn el compraban a Tortellá. L'embotit de L'Alta Garrotxa es el millor de Catalunya.
Y yo que creía que lo del maniquí era una leyenda urbana.
Gracias Esther por desfacer entuertos.
Puynetero
Publica un comentari a l'entrada