dimarts, 30 de juny de 2009

Regals de l'atzar






És una dona menuda amb cara de bona persona. Són prop de les quatre de la tarda i ensopego amb la seva veu en un dels carrers laterals de la catedral. Canta l’Ave Maria. Em recolzo una estona en una paret per escoltar-la i quan posa fi a la melodia li llenço unes monedes en una petita caixa que té al terra. Em dóna les gràcies i jo també a ella per regalar-me aquells instants i aleshores em lliura la seva targeta de presentació. Es diu Pilar Rodríguez i llegeixo que es poetessa i soprano professional i que fins i tot té una web que qualsevol dia xafardejaré.

No goso preguntar-li quanta estona feia que hi era, quan marxarà d’allà i per què que canta una peça que em té el cor robat just en el moment que travesso aquell carreró d’un barri que m’ enamora. Busco respostes i em dic que no deu tenir res d’estrany que algú entoni l’Ave Maria en un lloc proper a un temple religiós.

Amb la sort de trobar lliure el racó més preuat em refugio a la catedral per seguir un ritual que em captiva. Embolcallar-me d’olors, sons i imatges que embriaguen, malgrat no saber esbrinar encara les raons de trobar en aquest temple un cau impagable de pau i calma. Ni el soroll d’unes obres properes poden entorpir l’harmonia buscada.

Quan el cor em diu prou dic adéu a les seves parets i en sortir, veig a la plaça un noi assegut en una cadira una mica destralada. Es protegeix del sol amb una gorra, i amb una guitarra a les mans canta boleros. Primer sona el Sabor a Mi i després el Contigo aprendí. I em torno a preguntar per què en aquell precís instant la vida insisteix a sorprendre’m i a regalar-me moments que potser, vés a saber, anhelava el meu inconscient. M’assec a les escales. Fa molta calor i una ampolla d’aigua m’ajuda a combatre-la, però a mesura que corre el rellotge ja no sento la xafogor i em deixo endur per la veu i les paraules d’aquell artista de carrer. Sona un repertori llarg. Després recull la cadira i se’n va. Vés a saber on.

Les agulles del rellotge ja gairebé dibuixen una línia perpendicular per donar la benvinguda a les sis de la tarda. Aixeco el cul de les escalinates i com que les cames em fan figa de les caminades d’avui, desisteixo de fer un altre passeig llarg i opto per agafar un taxi a Via Laietana que em porta en un pis de l’Eixample que m’ha acollit altres vegades, i que no és casa meva però com si ho fos.

La Núria està molt enfeinada preparant el programa de demà. Va de bòlit. Com ha anat, que has fet? Em demana. Després t’ho explico, acaba la feina mentre jo reposo una estona. M’estiro al sofà amb la finestra oberta per gaudir del privilegi que em saludi la imatge llunyana de la Sagrada Família. Gairebé m’hi adormo. A quarts de nou deixo de fer el manta i conversem una estona abans de posar-nos a sopar. Li explico que al matí he sortit impactada de la casa Batlló, “ ja sabia que t’agradaria i no t’he volgut explicar-ne gaire res perquè en sortissis més sorpresa”, em diu. Però més que agradar-me, la visita m’ha emocionat en ser testimoni de la bellesa i creativitat sorgida d’un cervell genial. La meva germana em va aconsellar molt bé quan m’ho va recomanar.
Li explico també que després he fet un entrar i sortir a la casa Ametller, que he continuat a la llibreria Excellence on un altre sofà m’ha convidat a passar una estona de bona lectura. Han fet canvis a la recepció que no m’acaben d’agradar però l’espai continua essent especialment entranyable i acollidor. I que les cames m’han anat empenyent Rambla Catalunya avall per seguir per les rambles, entrar una petita estona al mercat de la Boqueria per contemplar un festival de fruites de tots colors i que he acabat dinant al Cafè de l’Òpera. Unes mandonguilles i un vi que tot sigui dit no eren gaire exquisits pel paladar però vaja, l’espai ho disculpa tot, i l’amabilitat i simpatia del cambrer encara més. I finalment li comento els regals que he rebut a la catedral i als seus voltants. La Núria somriu.

Sopem soles i com sempre la fem petar sobre tot. Avui en Joan Carles no ve perquè es queda a Girona a descansar. També ha anat de bòlit aquests dies acabant el llibre sobre el setanta-cinc anys de la Clínica Girona.
Recollim les restes del sopar i la Núria se’n va al llit perquè ja gairebé són les deu i sis hores després ja ha d’estar llevada. Fullejo el diari i després miro una peli d’intriga que fan a 8tv i que ja havia vist molts anys enrere amb la Debra Winger de protagonista. No sé que se n’ha fet d’aquesta actriu però recordo que m’havia agradat força. I m’ha tornat a agradar la pel·lícula.
I ara, tot i ser molt tard, em ve de gust escriure en aquesta petita llibreta els regals que avui he rebut de l’atzar. Ja ho diu en Serrat “de vez en cuando la vida toma conmigo café y está tan bonita que da gusto verla”.

Dimarts 16 de juny de 2009

9 comentaris:

Carlos-Corogol ha dit...

El caminar de Barcelona tiene esas cosas: rincones donde duerme el pasado, esquinas de sonorización melódica. Balconadas frondosas de piedra gris ahumada. Adoquines tableados con huellas de herradura, y el silencio bullicioso de una ciudad que acompaña al visitante y lo acarona en su retazo para mostrarle todo aquello que ansía ver. Todo lo que intimamente quiere escuchar. Tus deseos fueron órdenes.

Miquel ha dit...

Carlitos...¡ que tu y yo no salimos hasta la próxima entrega ¡ psss...

maisesp ha dit...

Es sorprenent lo bons que son alguns músics que actuen al carrer. Si a sobre es troben amb algú amb una bona actitud i sensibilitat es produeix una combinació perfecte.
Felicitats bolero! t'has superat!

perico consorte ha dit...

Gracias por compartirlo

Bolero ha dit...

Carlos potser que et comencis a plantejar a escriure algun text literari a banda dels del futbol.Quina prosa la teva.

Miquel, bruixot,el dimecres també va ser meravellós i vaig tenir més regals,però la nit d'aquell dia no vaig acabar el dietari.Ho faré un dia d'aquests.

Maisesap, moltíssimes gràcies. Imagina't que cada dia de cada dia a totes les ciutats i pobles, però a totes eh! hi haguessin músics escampats pels carrers.La gent seria molt més feliç.I més els valdria als ajuntaments subvencionar això que no segons quines coses.

Consorte, les gràcies les dono a la teva dona pel dinar que vaig compartir amb ella.

salut i sort a tots!

Miquel ha dit...

A Josefina

Josefina tiene sesenta y tres años. Ella os dirá que cincuenta y nueve.
A veces, las pocas, almorzamos juntos. En aquel sitio donde un día lo hicimos Carlos, Esther y yo.
Se mantiene guapa y jovial.
La alegría la perdió a los ventiocho.
Tuvo novio. Alto y plantado. Perece ser que buena persona.
Cuando él vino a Barcelona -por aquello del afán de superación-, ella se quedó esperando -por aquello del afán de la palabra-.
Su novió se casó.
Pero no con ella.
Y ella, al igual que la Penélope del Serrat, le siguió esperando.
Esta semana, Josefina me contó que él ( su novio de toda la vida), le llamó por teléfono.
Ella no quiere reabrir nada. En realidad todavía no ha cerrado página.
He visto llorar a Josefina. Tiene sesenta y tres años. Pero os digo que me pareció que solo tuviera quince.
Se mantiene guapa y jovial.
Pero no alegre.

Carlos-Corogol ha dit...

Grande Miquel! Una historia digna de una película.
Gràcies Esther.

Bolero ha dit...

Miquel t'he llegit i rellegit i tornat a llegir. Amb prou feines vint línies has narrat l'ànima d'una vida. Potser sí la Josefina ha perdut alegria però et diria que hi anessis a esmorzar més sovint. Segur que per ella les vostres converses li esdevenen balsàmiques.
Carlos, en la propera trobada et porto els fuets que tant t'agraden.

Gemma ha dit...

M'ha trucat la meva germana i m'ha preguntat si havia llegir el text d'en Miquel. No ho havia fet, fa dies que no entro a fer un volt per aquí però, per sort, he vingut a xafardejar.
M'ha agradat llegir tot el que heu escrit tots. El teu text, Ester, amarat d'emocions. Els vostres comentaris Carlos i Miquel, que sempre em fan certa enveja per lo encertats i bonics que són.
"Pa rè", que hauré d'anar a Barcelona i convidar a fer un toc a en Miquel i a en Carlos. O això, o em perdré unes coneixences impagables.
Salut i alegria per a tothom!