"No seré un presidente perfecto, pero puedo prometer que siempre os diré lo que pienso y dónde estoy".
dijous, 30 d’octubre del 2008
dimarts, 28 d’octubre del 2008
dilluns, 27 d’octubre del 2008
De què puc parlar?
No sé que penjar al blog ni sé de què parlar.
D’en Benach que ha demanat perdó per tunejar-se el cotxe?
Del complot nazi per matar l’Obama?
De les 214 persones que aniran al carrer en aquell complex turístic tan lleig que es diu Marina d’Or?
De que l’exdirector de l’ABC, en José Antonio Zarzalejos, ha deixat verda l’Esperanza Aguirre per les pressions que va rebre quan dirigia el diari?
De que els pericos no remuntem?
De que aquesta tarda, camí de la fleca he trobat una empresària del sector turístic i m’ha comentat que sent molt la crisi?
De que un cop a la fleca la noia de la botiga m’ha explicat que feia deu minuts acabaven d’atracar a vint metres de distància un noi que sortia d‘un caixer automàtic i que l’han ferit amb una arma blanca al coll?
De que jo he pensat que malhauradament potser viurem més situacions d’aquestes si la cosa no fa un tomb?
De que a partir d’avui i fins que no torni la primavera a les sis de la tard ja es fa fosc?
De que aquesta setmana ja arribarà el fred?
De ...
D’en Benach que ha demanat perdó per tunejar-se el cotxe?
Del complot nazi per matar l’Obama?
De les 214 persones que aniran al carrer en aquell complex turístic tan lleig que es diu Marina d’Or?
De que l’exdirector de l’ABC, en José Antonio Zarzalejos, ha deixat verda l’Esperanza Aguirre per les pressions que va rebre quan dirigia el diari?
De que els pericos no remuntem?
De que aquesta tarda, camí de la fleca he trobat una empresària del sector turístic i m’ha comentat que sent molt la crisi?
De que un cop a la fleca la noia de la botiga m’ha explicat que feia deu minuts acabaven d’atracar a vint metres de distància un noi que sortia d‘un caixer automàtic i que l’han ferit amb una arma blanca al coll?
De que jo he pensat que malhauradament potser viurem més situacions d’aquestes si la cosa no fa un tomb?
De que a partir d’avui i fins que no torni la primavera a les sis de la tard ja es fa fosc?
De que aquesta setmana ja arribarà el fred?
De ...
diumenge, 26 d’octubre del 2008
La Vanguardia i la història en un clic
Malgrat no compartir el seu caràcter monàrquic, papista i culer, és un diari pel qual sento predilecció.
No tant perquè durant un temps vaig tenir la sort de col·laborar-hi , sinó sobretot perquè a casa n’han estat sempre subscriptors i era des de la meva infantesa, i de fet encara és , un element més de la cuina menjador, com ho són la llar de foc, la taula o qualsevol cadira. Encara avui la meva mare la té com a lectura obligada. Jo no he seguit la tradició, no en sóc subscriptora i me’n penedeixo perquè estic segura que si la meva filla hagués vist de ben petita al pis, i valgui la redundància, la presència diària d’un diari, ja en seria lectora i hauria interioritzat un bon hàbit.
No obstant giro les seves pàgines cada dia perquè a la feina la compren i gràcies a Internet hi dono també un cop d’ull.
Avui he vist que han estrenat un gran servei. Han posat a l’abast de tothom la seva hemeroteca, 127 anys d’història que es poden consultar en qüestió de segons. M’ha fet gràcia mirar la portada del dia que vaig néixer ( l’11 del desembre del 1964). No va passar res en especial però he vist que el diari valia aleshores 2 pessetes!!! Després he consultat altres curiositats i en trobar allò que buscava, i amb molta rapidesa, he donat més importància al servei . M’hi he passat una llarga i agradable estona i és per això que se m’ha acudit escriure sobre aquesta iniciativa. Us recomano que hi feu un tomb.
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20081026/53566602413.html
http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/
dissabte, 25 d’octubre del 2008
Cavalcaré
A galop per les rutes del desencís
al trot pels camins de quimeres
al trot pels camins de quimeres
i a pas pels senders de la calma.
divendres, 24 d’octubre del 2008
dijous, 23 d’octubre del 2008
dimarts, 21 d’octubre del 2008
dilluns, 20 d’octubre del 2008
La piràmide de Maslow o la jerarquia de les necessitats
Abraham Maslow (1908-1970) va ser un estudiós de la psicologia jueu famós per establir la piràmide de necessitats de l'ésser humà.
( Justament avui la meva filla s'ha examinat d'aquest tema. " Em mola mama" m'ha dit. A mi també m'ha "molat" i aquí el penjo per si us "mola" a vosaltres)
Maslow creia que les necessitats humanes s'estructuren en una piràmide, és a dir, jeràrquicament. Només quan els nivells inferiors estan satisfets, l'individu passa a preocupar-se dels superiors. Cada persona té motivació per omplir les necessitats del seu nivell anterior però només les superiors proporcionen autèntica felicitat.
Divideix la piràmide en cinc nivells, anomenant els quatre inferiors de deficiència (ja que només se senten com a importants quan falten) i el superior de creixement o de l'ésser.
Maslow creia que les necessitats humanes s'estructuren en una piràmide, és a dir, jeràrquicament. Només quan els nivells inferiors estan satisfets, l'individu passa a preocupar-se dels superiors. Cada persona té motivació per omplir les necessitats del seu nivell anterior però només les superiors proporcionen autèntica felicitat.
Divideix la piràmide en cinc nivells, anomenant els quatre inferiors de deficiència (ja que només se senten com a importants quan falten) i el superior de creixement o de l'ésser.
El primer nivell fa referència a les necessitats fisiològiques, com voler menjar, beure, dormir, alliberar-se dels residus corporals.... El sexe entraria dins aquest primer nivell, exigit per l'instint de supervivència de l'espècie. L'objectiu és assolir l'homeostasi o equilibri del cos.
El segon nivell es pot resumir com a necessitat de seguretat. Inclou no sentir-se amenaçat per cap perill, tenir una feina (per no témer la pobresa), veure sans els éssers estimats (per conjurar la por a la mort)...
El tercer nivell és l'acceptació social, la necessitat de sentir-se part d'un grup, de tenir amor i amistat. Se satisfan mitjtançant les relacions personals, el lleure esportiu i recreatiu, la participació ciutadana...La seva absència porta a la depressió i l'ansietat.
El quart nivell és el de l'autoestima, entesa en un sentit ampli. Està encara en grups de deficiència perquè es manifesta com a problema quan l'individu no obté el respecte i el reconeixement aliè. La recerca de l'honor, la fama, la glòria i l'ascens professional estan encabits dins aquest nivell.
El darrer nivell és el d'autorrealització, quan la persona busca un sentit a la pròpia vida. Inclou el desig de la bellesa, de potenciar les pròpies qualitats o d'aprendre coses noves. La persona que es troba en aquest nivell té més creativitat, s'adapta millor a la situació exterior, té un sistema moral propi que regeix els seus actes, respecta els altres i troba plaer en la resolució de problemes.
diumenge, 19 d’octubre del 2008
La bellesa de la vellesa
Cuando yo llegue a vieja
-si es que llego-
y me mire al espejo
y me cuente las arrugas
como una delicada orografía
de distendida piel.
Cuando pueda contar las marcas
que han dejado las lágrimas
y las preocupaciones,
y ya mi cuerpo responda despacio
a mis deseos,
cuando vea mi vida envuelta
en venas azules,
en profundas ojeras,
y suelte blanca mi cabellera
para dormirme temprano
-como corresponde-
cuando vengan mis nietos
a sentarse sobre mis rodillas
enmohecidas por el paso de muchos inviernos,
sé que todavía mi corazón
estará -rebelde- tictaqueando
y las dudas y los anchos horizontes
también saludarán
mis mañanas.
Gioconda Belli
http://www.amediavoz.com/belli.htm#DESAFÍO%20A%20LA%20VEJEZ
-si es que llego-
y me mire al espejo
y me cuente las arrugas
como una delicada orografía
de distendida piel.
Cuando pueda contar las marcas
que han dejado las lágrimas
y las preocupaciones,
y ya mi cuerpo responda despacio
a mis deseos,
cuando vea mi vida envuelta
en venas azules,
en profundas ojeras,
y suelte blanca mi cabellera
para dormirme temprano
-como corresponde-
cuando vengan mis nietos
a sentarse sobre mis rodillas
enmohecidas por el paso de muchos inviernos,
sé que todavía mi corazón
estará -rebelde- tictaqueando
y las dudas y los anchos horizontes
también saludarán
mis mañanas.
Gioconda Belli
http://www.amediavoz.com/belli.htm#DESAFÍO%20A%20LA%20VEJEZ
Qui sóc????????????????????
No sé qui sóc.
No sóc qui sé.
Sóc qui no sé.
Sé qui no sóc.
Qui sé no sóc.
Qui soc????????
NO HO SÉ!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
dissabte, 18 d’octubre del 2008
divendres, 17 d’octubre del 2008
Viure sense el mòbil
17 de octubre de 2008.- En una visita fugaz a Canadá para ver la fábrica de Blackberry y el nuevo Storm me encuentro con un periodista europeo que no tiene móvil. No se le ha olvidado en casa, no se le ha perdido. Simplemente no tiene móvil. No le juzgue, raros somos todos. Aún así, año 2008, siglo XXI... escalofriante.
Lo tuvo, claro, pero el 31 de diciembre del año pasado decidió apagarlo durante doce meses para comprobar cómo sería la vida sin ese dispositivo. Piénselo, no se trata de apagar el móvil cuando no queremos que el jefe o la novia nos llame, se trata de vivir sin él las 24 horas del día.
Hace 15 años vivir sin un móvil no suponía un gran sacrificio pero ahora lo normal es que tengamos 1,5 teléfonos por persona y que nuestra vida se organice gracias a ellos. Pídale por ejemplo a sus amigos que le llamen al fijo para quedar a una hora determinada en la puerta del cine y mire la cara que ponen —rece para que no haya un cambio de planes-. Dígale a su madre que sólo podrá responder a las llamadas de 7 a 9 de la tarde porque luego no estará en casa. Ya puestos podría mudarse a un poblado amish, su vida social será más o menos la misma.
Le pregunto cuáles son las mayores sorpresas que se ha encontrado en estos 10 meses de desconexión:
Tienes mucho más tiempo para ti mismo.
Descubres que el 40% de las llamadas son realmente superficiales.
Ahorras más de 1.000 euros al año.
Llevas a todos lados una agenda de papel con los números de tus amigos
anotados.
Vuelves a descubrir el fascinante mundo de las cabinas telefónicas.
El último punto no está exento de problemas porque, según él, el 80% de las cabinas telefónicas están estropeadas. Están ahí pero no funcionan o cuando lo hacen sólo funcionan con tarjeta y no con monedas. Antes las cabinas se reparaban pero ahora pueden pasar semanas sin que un técnico aparezca (y sin que a nadie le importe un pimiento). En las que funcionan muchas veces hay que hacer colas.
Si sobrevive, me confiesa, es gracias al correo electrónico, la mensajería instantánea y Skype. Le pregunto si haría lo mismo con Internet, si sería capaz de desconectarse de la red durante un periodo tan largo. "Puedo vivir un año sin teléfono móvil", me dice "pero sin Internet no duraría ni tres días".
http://navegante2.elmundo.es/navegante/2008/10/17/gadgetoblog/1224216602.html
dijous, 16 d’octubre del 2008
dimecres, 15 d’octubre del 2008
dimarts, 14 d’octubre del 2008
dilluns, 13 d’octubre del 2008
Hombre con carrito y perro
Empezaba a oscurecer. Iba con el paso seguro de saber que tendría algo en la mesa. Intuía que sopa de pescado...Al girar la esquina, cerca de casa, pensé que ya se nos venía el mal tiempo, el cielo barruntaba agua. Al momento dejé de pensar. Hice la foto. No quise sacarla nítida. El perro tenía los ojos abiertos. Se le intuía inteligente. Vigilaba a su dueño y a los enseres, del cual, supongo, sabía formaba parte. Se le veía bien cuidado, además de protegido, pues tenía bajo su falda una buena manta de lana para resguardarse del frio. Entré al portal de casa. Cerré con llave y...cené.
Text i fotos de Miquel Cartisano
Subscriure's a:
Missatges (Atom)