Des de la 314

Arribar amb pressa de no tenir pressa.

I que tot t’estigui bé.

Les parets blanques i torrades.

La barana del balcó orfe d’una mà de pintura.

Tres quadres lletjos que semblen macos.
El saló acollidor i passat de moda de l’esmorzar.
El suc de taronja que et prepara una dona afable.

I de matinada i ben deserta la platja
enfilar el camí del far.
Una àvia que no has vist mai et diu bon dia.
I un cop allà dalt tot pren una altra dimensió.


I al migdia el sol t’escalfa la pell i la brisa endolceix l’ànima.
I abraces el goig d’atrapar amb la càmera el vol pausat i altiu d’una gavina
i damunt l’arena, les rialles d’una princesa de rinxols grocs.

T’inventes jocs com fer tres-centes catorze petjades
o poses noms als sons de les onades.
I tot s’esdevé plàcid, lent i mesurat.
I a cau d’orella les veus del mar et xiuxiuegen que la calma t’ha segrestat.
Deu ser allò que en diuen l’aquí i l’ara.


I vas fent tombs de la platja gran a la menuda.
I de la menuda a la gran.
I escrius algunes d’aquestes coses aquest dimecres de pluja fina.


T’ has enamorat d’aquesta vila de carrers blancs
i de torres i muralles que parlen de pirates.
Saps que has trobat més del que venies a buscar.
Saps, com et revela la cançó,
que seràs forta com la roca que s’alça de les aigües.


Dies de cotó i de sucre,
de paraules i de mirades blaves.
I tornes a fer la maleta, aquest cop molt a poc a poc,
per alentir el ritual del comiat.


I tornar borratxa de pau,
i esperar que sigui llarga la ressaca.
Trossos de vida que tal vegada un àngel et va agendar.

 I ben impregnada de tu, sé que el teu nom, Tossa,
tindrà sempre més color d’albada.
I un dia, quan sigui gran,
tornaré a endinsar els meus peus vells i nus a la teva sorra.
I primer miraré l’horitzó. Després les teves persianes blaves.
I probablement llavors assaboriré,
no pas amb melangia, sinó amb agraïment,
el gust salat d’una llàgrima.

Satisfaccions de Bertolt Brecht

" La primera mirada por la ventana al despertarse
el viejo libro vuelto a encontrar
los rostros entusiasmados
nieve, el cambio de las estaciones
el periódico, un perro, la dialéctica
bañarse, nadar, música antigua
zapatos cómodos, comprender, música nueva
Escribir, plantar, viajar, cantar y ser amable. "

Regals de l'atzar

És una dona menuda amb cara de bona persona. Són prop de les quatre de la tarda i ensopego amb la seva veu en un dels carrers laterals de la catedral. Canta l’Ave Maria. Em recolzo una estona en una paret per escoltar-la i quan posa fi a la melodia li llenço unes monedes en una petita caixa que té al terra. Em dóna les gràcies i jo també a ella per regalar-me aquells instants i aleshores em lliura la seva targeta de presentació. Es diu Pilar Rodríguez i llegeixo que es poetessa i soprano professional i que fins i tot té una web que qualsevol dia xafardejaré.

No goso preguntar-li quanta estona feia que hi era, quan marxarà d’allà i per què que canta una peça que em té el cor robat just en el moment que travesso aquell carreró d’un barri que m’ enamora. Busco respostes i em dic que no deu tenir res d’estrany que algú entoni l’Ave Maria en un lloc proper a un temple religiós.

Amb la sort de trobar lliure el racó més preuat em refugio a la catedral per seguir un ritual que em captiva. Embolcallar-me d’olors, sons i imatges que embriaguen, malgrat no saber esbrinar encara les raons de trobar en aquest temple un cau impagable de pau i calma. Ni el soroll d’unes obres properes poden entorpir l’harmonia buscada.

Quan el cor em diu prou dic adéu a les seves parets i en sortir, veig a la plaça un noi assegut en una cadira una mica destralada. Es protegeix del sol amb una gorra, i amb una guitarra a les mans canta boleros. Primer sona el Sabor a Mi i després el Contigo aprendí. I em torno a preguntar per què en aquell precís instant la vida insisteix a sorprendre’m i a regalar-me moments que potser, vés a saber, anhelava el meu inconscient. M’assec a les escales. Fa molta calor i una ampolla d’aigua m’ajuda a combatre-la, però a mesura que corre el rellotge ja no sento la xafogor i em deixo endur per la veu i les paraules d’aquell artista de carrer. Sona un repertori llarg. Després recull la cadira i se’n va. Vés a saber on.

Les agulles del rellotge ja gairebé dibuixen una línia perpendicular per donar la benvinguda a les sis de la tarda. Aixeco el cul de les escalinates i com que les cames em fan figa de les caminades d’avui, desisteixo de fer un altre passeig llarg i opto per agafar un taxi a Via Laietana que em porta en un pis de l’Eixample que m’ha acollit altres vegades, i que no és casa meva però com si ho fos.

La Núria està molt enfeinada preparant el programa de demà. Va de bòlit. Com ha anat, que has fet? Em demana. Després t’ho explico, acaba la feina mentre jo reposo una estona. M’estiro al sofà amb la finestra oberta per gaudir del privilegi que em saludi la imatge llunyana de la Sagrada Família. Gairebé m’hi adormo. A quarts de nou deixo de fer el manta i conversem una estona abans de posar-nos a sopar. Li explico que al matí he sortit impactada de la casa Batlló, “ ja sabia que t’agradaria i no t’he volgut explicar-ne gaire res perquè en sortissis més sorpresa”, em diu. Però més que agradar-me, la visita m’ha emocionat en ser testimoni de la bellesa i creativitat sorgida d’un cervell genial. La meva germana em va aconsellar molt bé quan m’ho va recomanar.

Li explico també que després he fet un entrar i sortir a la casa Ametller, que he continuat a la llibreria Excellence on un altre sofà m’ha convidat a passar una estona de bona lectura. Han fet canvis a la recepció que no m’acaben d’agradar però l’espai continua essent especialment entranyable i acollidor. I que les cames m’han anat empenyent Rambla Catalunya avall per seguir per les rambles, entrar una petita estona al mercat de la Boqueria per contemplar un festival de fruites de tots colors i que he acabat dinant al Cafè de l’Òpera. Unes mandonguilles i un vi que tot sigui dit no eren gaire exquisits pel paladar però vaja, l’espai ho disculpa tot, i l’amabilitat i simpatia del cambrer encara més. I finalment li comento els regals que he rebut a la catedral i als seus voltants. La Núria somriu.

Sopem soles i com sempre la fem petar sobre tot. Avui en Joan Carles no ve perquè es queda a Girona a descansar. També ha anat de bòlit aquests dies acabant el llibre sobre el setanta-cinc anys de la Clínica Girona.
Recollim les restes del sopar i la Núria se’n va al llit perquè ja gairebé són les deu i sis hores després ja ha d’estar llevada. Fullejo el diari i després miro una peli d’intriga que fan a 8tv i que ja havia vist molts anys enrere amb la Debra Winger de protagonista. No sé que se n’ha fet d’aquesta actriu però recordo que m’havia agradat força. I m’ha tornat a agradar la pel·lícula.

I ara, tot i ser molt tard, em ve de gust escriure en aquesta petita llibreta els regals que avui he rebut de l’atzar. Ja ho diu en Serrat “de vez en cuando la vida toma conmigo café y está tan bonita que da gusto verla”.

Dimarts 16 de juny de 2009

M'agrada III, benvinguda primavera

M’agrada buscar paraules per escriure versos

encara que siguin versos dolents.

Que hagi arribat la primavera.

I que em saludin el sol i els colors de les flors.

M’agraden els proverbis que em captiven.

I la S de salut i sort.

I els antònims de rutina i apatia.

I el topònim Molokay.

M’agrada la gent que no es rendeix mai.

Els moments de solitud buscada

i la companyia del silenci.

Els missatges de la lluna i el misteri de l’univers.

M'agrada pensar que al planeta de les ànimes,

les ànimes es poden comunicar i
que per això els adéus definitius

són una gran mentida.

Mirar les figures d’àngels

dels mercats d’artesania.

Els cafès antics amb cadires de fusta.

Els secreters, els barrets i les làmpades antigues.

M’agrada la pau que em regalen

els violins de l’Ave Maria d’en Schubert.

Rellegir els poemes de l’adolescència

brodats d’ingenuïtat.

Guardar entrades de concerts compartits

i coses tant prosaiques com factures de restaurants

pagades després de llargues converses.

Somniar amb una estada llarga a l’Africa negra.

I els potes d’Euskadi i la fruita vermella

com la síndria, els préssecs, les maduixes i les cireres.
I també un bon plat de gambes fresques.

M’agrada que m’agradin coses

que abans no m’agradaven

com cuidar plantes i fer cremes de verdures.
M’agrada la meva feina, la meva gent i la meva terra.

I m’agrada molt escoltar-te quan dius
que mai no hem ser esclaus de res ni de ningú
perquè ser lliure és no tenir dependències.

I ara mateix, en aquest precís instant,

m'agrada pensar que a vegades,
encara que només sigui a vegades,
el futur se’ns presenta com un benèvol joc d’atzar.

El prefiero de la Wislawa

Prefiero el cine.

Prefiero los gatos.

Prefiero los robles a orillas del río.

Prefiero Dickens a Dostoievski.

Prefiero que me guste la gente a amar a la humanidad.

Prefiero tener en la mano hilo y aguja.

Prefiero no afirmar que la razón es la culpable de todo.

Prefiero las excepciones.

Prefiero salir antes.

Con los médicos prefiero hablar de otra cosa.

Prefiero las viejas ilustraciones.

Prefiero lo ridículo de escribir poemas

a lo ridículo de no escribirlos.

En el amor prefiero los aniversarios que se celebran todos los días.

Prefiero a los moralistas que no me prometen nada.

Prefiero la bondad del sabio a la del demasiado crédulo.

Prefiero la tierra vestida de civil.

Prefiero los países conquistados a los conquistadores.

Prefiero tener reservas.

Prefiero el infierno del caos al infierno del orden.

Prefiero los cuentos de Grimm a las primeras planas del periódico.

Prefiero las hojas sin flores a la flor sin hojas.

Prefiero los perros con la cola sin cortar.

Prefiero los ojos claros porque los tengo oscuros.

Prefiero los cajones.

Prefiero muchas cosas que aquí no he mencionado

a muchas otras que tampoco he dicho.

Prefiero el cero solo al que hace cola en una cifra.

Prefiero el tiempo de los insectos al tiempo de las estrellas.

Prefiero tocar madera.

Prefiero no preguntar cuánto me queda y cuándo.

Prefiero tomar en cuenta incluso la posibilidad

de que todo tiene una razón de ser.

Wislawa Szymborska

Nobel de literatura el 1996

La gent que m'agrada

Hay gente que con solo decir una palabra
Enciende la ilusión y los rosales;
Que con solo sonreír entre los ojos
Nos invita a viajar por otras zonas,
Nos hace recorrer toda la magia.

Hay gente que con solo dar la mano
Rompe la soledad, pone la mesa,
Sirve el puchero, coloca las guirnaldas,
Que con solo empuñar una guitarra
Hace una sinfonía de entrecasa.

Hay gente que con solo abrir la boca
Llega a todos los límites del alma,
Alimenta una flor, inventa sueños,
Hace cantar el vino en las tinajas

Y se queda después, como si nada
Y uno se va de novio con la vida
Desterrando una muerte solitaria
Pues sabe que a la vuelta de la esquina
Hay gente que es así, tan necesaria.

Hamlet Lima Quintana

M'agrada II

M'agrada el verb agradar.
Potser per això m'agrada tornar a teclejar allò que m’agrada.
M’agrada preguntar-me el què, qui, com, quan, on i per què de les coses.
I en canvi, a vegades, m’agrada no preguntar-me res
perquè per segons què no hi ha respostes.
Haver après que el destí em té preparats moments de molta duresa
però que a vegades també m’ engalana la vida amb regals immensos.
M’agrada el verb somniar.
Per això, m’agraden tant els somnis útils com els inútils.
M’agraden paraules com ànima, serenitat, quimera, coratge i valentia.
M’agrada, com diu la cançó, que alguns records ja no em facin cap nosa.
I que d’altres m’atrapin durant llargues estones.
Per això m’agrada la nostàlgia sana i l’enyorança que no fa mal.
M’agraden amb bogeria els pares que em varen parir.
M'agrada la gent que em fa riure i que em regala somriures.
Les galtes dels infants.
I les abraçades que fan mal a les costelles.
M’agrada l’amistat perquè m’alimenta.
Que la meva pavera em demani que li vagi a dir bona nit quan ja és al llit.
Que em truquis per dir-me que no tens res a dir-me
però que vols parlar amb mi.
M’agrada veure créixer els meus nebots
i escoltar de la seva boca la paraula tieta.
M’agrada la màgia del bosc que travesso camí de la feina.
M’agrada la magrana i també m’agrada un bon Rioja.
L’olor de menta i l’heura que s’enfila.
M’agrada haver descobert els versos d’en Benedetti
i la poesia eròtica de la Belli.
M’agrada conduir de nit amb la carretera solitària.
M’agrada la gent que em mira als ulls quan em parla.
Riure quan tu rius i emocionar-me quan t’emociones.
M’agraden els balancins encara que no en tingui cap.
I fer un petó al teu retrat en blanc i negre.
M’agrada la bellesa dels cavalls
i els boleros que em sacsegen.
M’agrada concedir-me segons quins drets i segons quines llicències.
M’agraden els cervells que m’impacten i els cors que em commouen.
M’agrada mirar-te i encara més observar-te.
Fer bogeries de tant en tant.
Fins i tot m’agrada tenir una cicatriu al front d’un cop de roc.
Testimoni de quan encara es jugava al carrer.
M’agrada aquest invent que es diu Internet.
I m’agrada molt enrotllar-me sobre les coses que m’agraden...

Petons, petons

Després d'haver vist Petons, petons a l'Orfeó:

Petons d’ahir
Petons d’avui
Petons de demà
Petons de sempre

Petons per a tu
Petons per a mi,
Petons per ells
Petons per tots


Petons robats
Petons recordats

Petons que van i venen
Petons que no tornaran
Petons que sí tornaran
Petons de retrobament
Petons d’adéus
Petons de sempre


Petons efímers
Petons passatgers
Petons que deixen petjada
Petons curts
Petons llargs
Petons interromputs


Petons d‘amistat
Petons d’amor
Petons de passió
Petons de mel
Petons de sucre
Petons de zel



Petons als llavis
Petons a les galtes
Petons a les mans
Petons al pit i al melic
Petons al coll i al cos
Petons a l’esquena


Petons de lluny
Petons d’aprop
Petons de matins
Petons de nits
Petons de tardes
Petons de vespre

Petons de cada dia
Petons de dies de festa
Petons de dies tendres
Petons de nits de festa

Petons a la llum
Petons d’amagat
Petons tímids
Petons de desig
Petons de bogeria
Petons de calidesa


Petons a les coses
Petons a la lluna
Petons a la teva boca i
Petons a la foto en blanc i negra

Petons, petons, petons...

Amb el fred ben aprop (sobretot engega el so)

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.


Miquel Martí i Pol

La màgia dels cafès antics

Sempre m’han atret. El seu glamour especial em desperta sensacions que em remouen. Un aroma que t’impregna, silenci i conversa a la vegada, solitud i companyia, persones i personatges, amor i desamor, classisme i bohèmia...
Hi veig un avi amb la motxilla de la vida carregada d’experiències, en un racó una parella que s’estima, en una altra taula un cor solitari buscant respostes al fons d’una tassa de cafè, hi escolto la veu dolça d’un cambrer, també veig mirades serenes que s’encreuen, i la imaginació que corre per escoltar tertúlies literàries. Diuen que per això varen obrir les seves portes ja fa més de cent anys, i en alguns casos més de dos-cents, per acollir les veus de literats. I avui, tot i haver -se perdut aquest costum, conserven encara la seva màgia envoltada de nostàlgia.
Una llegenda explica que el cafè antic més pompós és el Café New York de Budapest i que quan es va inaugurar l’any 1894 el seu propietari va llançar les claus al Danubi per no haver-lo de tancar mai.
Al Florian de Venècia, on l’any passat vaig tenir la sort de prendre-hi un tallat mentre des de la plaça San Marcos, m’acompanyaven els sons d’uns violins magistrals, tenen un menú que diu així:
Itàlia es el país més bonic del món.

Venècia és la ciutat més bonica d’Itàlia.

La Piazza San Marco és la plaça més maca de Venècia.

El Café Florian és el cafè més maco de la Plaça San Marco.

Per tant, vostè està prenent un cafè en el lloc més bonic del món.
Al Florian, en Casanova entrenia les dones i Lord Byron, Proust, Goethe, Rousseau, i Modigliani, entre d’altres en varen ser hostes.
Quan estudiava a Barcelona i anava al centre sovint trobava alguna excusa per anar al Cafè de l’Opera i encara avui si tinc l’oportunitat l’aprofito. http://www.cafeoperabcn.com/
I a Bilbao, un altre que també paga la pena, el café Iruña, on a més, tens la sort de poder fer petar la xerrada mentre assaboreixes un pinxo.

http://www.cafeytren.com/reportajes/agosto06/mejores-cafe-mundo.php

Tiempo para ...

Vaig ensopegar amb aquest text per la xarxa fa molt temps. El vaig guardar perquè em va agradar molt. Ara el penjo. No sé qui és l'autor però a sota hi trobareu un enllaç.

TIEMPO PARA
...viajar y ver otro mundo, aprender cosas nuevas, salir de copas (y 'beber hasta recordarte'), estudiar algo más (¿para qué?), reír sin parar, trabajar a gusto, afeitarme cada x días, releer poemas de Pepe Hierro en el metro, acabar con la rutina, tirar de la cadena muchas veces, volver a mi ciudad de toda la vida, compartir el silencio, correr por los andenes sin billete, quedarme en casa sin nadie, ir al cine, estar con los amigos (y conocerlos mejor), escuchar música a todo volumen, recordar viejos tiempos sonriendo, escribir una novela histórica, llegar siempre un poco tarde, comprarme un traje, fumar un cigarrillo con estilo, cerrar el paraguas cuando llueva, bailar un bolero, pasear cerca del mar con las manos en los bolsillos, volar sin pensar en el paracaídas, descubrir algo soprendente, hablar contigo sin distancia, colaborar en una buena causa, abrir bien las ventanas, cruzar el río por debajo del puente, dejarme el pelo largo, jugar con mi hermana pequeña (a ser pequeño), subirme al escenario, preparar una sorpresa sin motivo, esperar a alguien con hormigueo en la barriga, dormir hasta las tantas sin que sea domingo, reordenar mis cosas y enamorarme de alguna de ellas, conducir hacia ninguna parte (pero llegando siempre a alguna parte), mirar el paisaje desde arriba, silbar tu melodía preferida, olvidarme del tiempo, cambiarte los planes, saber tocar la guitarra, gritar en la montaña rusa, descansar en algún parque (que no sea de atracciones), comer comida insana, caminar por los cementerios (sin llorar al ver algunos nombres), hacer fotos en color (y constatar que 'el tiempo pasa, nos vamos poniendo viejos...'), no esperar hasta mañana...

http://geneura.ugr.es/~jmerelo/atalaya/print.cgi?id=/historias/7697&nombre=xdreus

M'agrada I

M’agrada el petó del primer bon dia.
L’olor de cafè d’una cafetera que aviat haurem de renovar.
El miau d’en Gris quan té gana.
L’adéu de l’hivern.
Gandulejar en pijama un dissabte sencer per casa.
Remenar papers i fotografies que em porten als estius de la infantesa, d’anades al riu i de berenars de pa amb vi i sucre.
M’agrada embrutir-me les mans menjant castanyes a la tardor davant la llar de foc.
Prendre el sol a la terrassa les tardes d’agost
M’agraden les nits de Nadal a casa la meva germana.
M’agraden les sales d‘estar que em reben amb espelmes enceses.
Guardar al garatge la meva primera bicicleta.
I vés per on també m’agrada dur una postal del Padre Damián a la cartera.
Anar a futbol i alliberar tota l’adrenalina quan la pilota entra. I preguntar-me després que collons faig, i no trobar-hi cap resposta.
M’agrada llegir el diari i descobrir alguna frase que m’impacta.
Els efectes d’algun mojito de més les nits de les festes del Tura.
M’agrada riure sense parar quan imites a algun professor emprenyat.
Quedar bocabadada quan amb les teves converses m’adono que ja t’has fet molt gran.
Conduir escoltant el Dos pájaros de un tiro que em vas regalar per reis.
Sentir la teva mà agafada a la meva quan els llençols ens abriguen.
M’agrada sortir de nit al balcó i veure la lluna més gran i blanca que mai, la mateixa lluna que hi havia al cel la nit que et vas començar a acomiadar i que jo contemplava des de les escales de l’hospital.
Escoltar la teva veu balsàmica i embolcallada d’amistat a l’altra banda del fil telefònic.
Somniar en viatges que no faré mai i recordar la imatge del desert que se’m revela com un paradís.
M’agrada recollir pedres de la Cala Jòncols.
M’agraden els sopars amb els amics i deixar verds a molts polítics sense entendre de política. Discutir amb els culers la meva condició perica.
M’agraden tant el mar com la muntanya perquè mai no he entès perquè hòsties s’ha de triar.
M’agrada conèixer gent nova carregada d’inquietuds i de mirades serenes.
M’agrada sentir enveja dels que saben cantar.
També m’agraden els noms de Pau i Maria.
M’agrada no entendre res de la borsa i no tenir ni puta idea de saber planxar.
Fins i tot m’agrada no voler ni aprendre’n.
M’agrada que els que no m’agraden, no guanyin a les eleccions.
En el fons també crec que m’agrada començar mil projectes i no acabar-ne cap,
i m'agrada robar hores a la son davant d’aquesta pantalla.