És una dona menuda amb cara de bona persona. Són prop de les quatre de la tarda i ensopego amb la seva veu en un dels carrers laterals de la catedral. Canta l’Ave Maria. Em recolzo una estona en una paret per escoltar-la i quan posa fi a la melodia li llenço unes monedes en una petita caixa que té al terra. Em dóna les gràcies i jo també a ella per regalar-me aquells instants i aleshores em lliura la seva targeta de presentació. Es diu Pilar Rodríguez i llegeixo que es poetessa i soprano professional i que fins i tot té una web que qualsevol dia xafardejaré.
No goso preguntar-li quanta estona feia que hi era, quan marxarà d’allà i per què que canta una peça que em té el cor robat just en el moment que travesso aquell carreró d’un barri que m’ enamora. Busco respostes i em dic que no deu tenir res d’estrany que algú entoni l’Ave Maria en un lloc proper a un temple religiós.
Amb la sort de trobar lliure el racó més preuat em refugio a la catedral per seguir un ritual que em captiva. Embolcallar-me d’olors, sons i imatges que embriaguen, malgrat no saber esbrinar encara les raons de trobar en aquest temple un cau impagable de pau i calma. Ni el soroll d’unes obres properes poden entorpir l’harmonia buscada.
Quan el cor em diu prou dic adéu a les seves parets i en sortir, veig a la plaça un noi assegut en una cadira una mica destralada. Es protegeix del sol amb una gorra, i amb una guitarra a les mans canta boleros. Primer sona el Sabor a Mi i després el Contigo aprendí. I em torno a preguntar per què en aquell precís instant la vida insisteix a sorprendre’m i a regalar-me moments que potser, vés a saber, anhelava el meu inconscient. M’assec a les escales. Fa molta calor i una ampolla d’aigua m’ajuda a combatre-la, però a mesura que corre el rellotge ja no sento la xafogor i em deixo endur per la veu i les paraules d’aquell artista de carrer. Sona un repertori llarg. Després recull la cadira i se’n va. Vés a saber on.
Les agulles del rellotge ja gairebé dibuixen una línia perpendicular per donar la benvinguda a les sis de la tarda. Aixeco el cul de les escalinates i com que les cames em fan figa de les caminades d’avui, desisteixo de fer un altre passeig llarg i opto per agafar un taxi a Via Laietana que em porta en un pis de l’Eixample que m’ha acollit altres vegades, i que no és casa meva però com si ho fos.
La Núria està molt enfeinada preparant el programa de demà. Va de bòlit. Com ha anat, que has fet? Em demana. Després t’ho explico, acaba la feina mentre jo reposo una estona. M’estiro al sofà amb la finestra oberta per gaudir del privilegi que em saludi la imatge llunyana de la Sagrada Família. Gairebé m’hi adormo. A quarts de nou deixo de fer el manta i conversem una estona abans de posar-nos a sopar. Li explico que al matí he sortit impactada de la casa Batlló, “ ja sabia que t’agradaria i no t’he volgut explicar-ne gaire res perquè en sortissis més sorpresa”, em diu. Però més que agradar-me, la visita m’ha emocionat en ser testimoni de la bellesa i creativitat sorgida d’un cervell genial. La meva germana em va aconsellar molt bé quan m’ho va recomanar.
Li explico també que després he fet un entrar i sortir a la casa Ametller, que he continuat a la llibreria Excellence on un altre sofà m’ha convidat a passar una estona de bona lectura. Han fet canvis a la recepció que no m’acaben d’agradar però l’espai continua essent especialment entranyable i acollidor. I que les cames m’han anat empenyent Rambla Catalunya avall per seguir per les rambles, entrar una petita estona al mercat de la Boqueria per contemplar un festival de fruites de tots colors i que he acabat dinant al Cafè de l’Òpera. Unes mandonguilles i un vi que tot sigui dit no eren gaire exquisits pel paladar però vaja, l’espai ho disculpa tot, i l’amabilitat i simpatia del cambrer encara més. I finalment li comento els regals que he rebut a la catedral i als seus voltants. La Núria somriu.
Sopem soles i com sempre la fem petar sobre tot. Avui en Joan Carles no ve perquè es queda a Girona a descansar. També ha anat de bòlit aquests dies acabant el llibre sobre el setanta-cinc anys de la Clínica Girona.
Recollim les restes del sopar i la Núria se’n va al llit perquè ja gairebé són les deu i sis hores després ja ha d’estar llevada. Fullejo el diari i després miro una peli d’intriga que fan a 8tv i que ja havia vist molts anys enrere amb la Debra Winger de protagonista. No sé que se n’ha fet d’aquesta actriu però recordo que m’havia agradat força. I m’ha tornat a agradar la pel·lícula.
I ara, tot i ser molt tard, em ve de gust escriure en aquesta petita llibreta els regals que avui he rebut de l’atzar. Ja ho diu en Serrat “de vez en cuando la vida toma conmigo café y está tan bonita que da gusto verla”.
Dimarts 16 de juny de 2009
