Salut, sort, calma i pau, serenitat i gosadia , amor i humor, valentia i coratge, perseverança , companyia i molt de tant en tant algun bocí de solitud, somriures i també molt de tant en tant algun gram de melangia, nostàlgia de la sana, enyorança de la que no fa mal, complicitat, petons de tota mena,abraçades, silencis, passió, colors, inquietuds, il·lusions, al·licients, somnis i quimeres, que escoltis i que t’escoltin, que estimis i que t’estimin, i que puguis fer tot allò que et doni la gana, i si hi ha alguna cosa que no pots fer no hi renunciïs, la posposes pel 2010.
dimarts, 30 de desembre del 2008
Una mica de tot per tothom, BON ANY!!!
Salut, sort, calma i pau, serenitat i gosadia , amor i humor, valentia i coratge, perseverança , companyia i molt de tant en tant algun bocí de solitud, somriures i també molt de tant en tant algun gram de melangia, nostàlgia de la sana, enyorança de la que no fa mal, complicitat, petons de tota mena,abraçades, silencis, passió, colors, inquietuds, il·lusions, al·licients, somnis i quimeres, que escoltis i que t’escoltin, que estimis i que t’estimin, i que puguis fer tot allò que et doni la gana, i si hi ha alguna cosa que no pots fer no hi renunciïs, la posposes pel 2010.
dilluns, 29 de desembre del 2008
I tu, a qui fotries un cop de sabata?
diumenge, 28 de desembre del 2008
dissabte, 27 de desembre del 2008
Felicitats, no et jubilis mai i gràcies per existir!
Cada loco con su tema,
contra gustos no hay disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, soy partidario
de las voces de la calle
más que del diccionario,
me privan más los barrios
que el centro de la ciudad
y los artesanos más que la factoría,
la razón que la fuerza,
el instinto que la urbanidad
y un sioux más que el Séptimo de Caballería.
Prefiero los caminos a las fronteras
y una mariposa al Rockefeller Center
y el farero de Capdepera
al vigía de Occidente.
Prefiero querer a poder,
palpar a pisar,
ganar a perder,
besar a reñir,
bailar a desfilar
y disfrutar a medir.
Prefiero volar a correr,
hacer a pensar,
amar a querer,
tomar a pedir.
Antes que nada soy
partidario de vivir.
Cada loco con su tema,
que contra gustos no hay ni puede haber disputas:
artefactos, bestias, hombres y mujeres,
cada uno es como es,
cada quién es cada cual
y baja las escaleras como quiere.
Pero, puestos a escoger, prefiero
un buen polvo a un rapapolvo
y un bombero a un bombardero,
crecer a sentar cabeza, prefiero
la carne al metal
y las ventanas a las ventanillas,
un lunar de tu cara
a la Pinacoteca Nacional
y la revolución a las pesadillas.
Prefiero, el tiempo al oro,
la vida al sueño,
el perro al collar,
las nueces al ruido
y al sabio por conocer
a los locos conocidos.
http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20081227/53606608306/serrat-el-abrazo-de-una-voz.html
divendres, 26 de desembre del 2008
dimarts, 23 de desembre del 2008
diumenge, 21 de desembre del 2008
La canción de las simples cosas
Uno se despide insensiblemente de pequeñas cosas,
lo mismo que un árbol en tiempos de otoño muere por sus hojas.
Al fin la tristeza es la muerte lenta de las simples cosas,
esas cosas simples que quedan doliendo en el corazón.
Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó la vida,
y entonces comprende como están de ausentes las cosas queridas.
Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso,
que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.
Demorate aquí, en la luz mayor de este mediodía,
donde encontrarás con el pan al sol la mesa servida.
Por eso muchacho no partas ahora soñando el regreso,
que el amor es simple, y a las cosas simples las devora el tiempo.
Demorate aquí ...por eso muchacho ...
Demorate aquí ...por eso muchacho ...
dijous, 18 de desembre del 2008
Gràcies Gris
Ara, que el teu cor ha dit prou , gràcies per tants anys de companyia. Gràcies perquè al entrar a casa ensopegava amb la teva mirada color de mel. Pels teus miaus matiners dient que volies l’esmorzar. Per compartir tantes i tantes hores de sofà. Per fer-te tan pesat demanant carícies .Per perseguir-me per totes les estances. Per emprenyar-me quan teclejava com ara. Per enfadar-te quan et deixàvem sol. Gràcies també per totes les coses que vas trencar, per l'encant de sentir-te adormit als peus. Gràcies per haver existit i per haver format part de la meva vida.
dimarts, 16 de desembre del 2008
diumenge, 14 de desembre del 2008
De robo nada, se largó porqué está harto...
¿ Se creen uds. que el niño Jesús ha sido robado ?, pues no se lo crean. Primero, no vale un céntimo, nosotros vamos por lo grande. Segundo, estando rodeado de eficientes Guardias Urbanos y justicieros Mossos de Escuadra, ¿ quien lo iba a robar ? ¿ No se dan cuenta de que es imposible ?...¡¡¡ Que no ¡¡¡ Que no ¡¡¡ Que se nos ha ido ¡¡¡ Harto.¡¡¡ Hasta las mismas narices. Que de seguro ya no quiere pasar ninguna Navidad mas con nosotros. Y hay que entenderle.No perdemos la esperanza de volverle a ver el año que viene, pero creo que por lo que vemos, lo tenemos magro. Ya ven que los mismos políticos que nos representan confunden ética y estética. Objeto y bien de consumo. Actitud y aptitud. Trabajo y Visa. Un saludo , chico, allí donde estés. Buena Navidad.
Extret del blog d'en Miquel:
http://totbarcelona.blogspot.com/
La meva primera crisi
JANA MACIÀ MODOLELL a La Vanguardia
Sóc jove (és la meva primera crisi) i potser ingènua. Permeteu-me l´atreviment: visca la crisi, mori l´opulència. Cal treballar dur, la butaca d´especulador era massa tova. Que engegui la Derbi, s´aturi la Kawa. Viatjarem al delta de l´Ebre, no del Nil. Anirem al pessebre vivent, no de bon vivant.Les titelles a la plaça eclipsen Eurodisney. Descobrim Olot, no Bangkok! Sense diners per benzina, fem cent viatges en bus. Res de caviar iraní, visca el calamar tarragoní. Ens divertim amb xerrades al bar, no amb creuers al mar. Importa el cor, no el car. Benvinguda la cordialitat, no la rendibilitat. La confiança en el demà no són els zeros al banc sinó la fe i la pau.
Potser ara no hi haurà diners per prostituir cap més dona; ni per cocaïna corruptora de pobles; ni per armament destructiu, guerres i atacs preventius; ni pel càncer de ciment que devora la nostra costa; ni per pornografia, luxes obscens, festes boges i banquets etílics. Aprendrem a estalviar, a escurar i esperar? A estudiar i esforçar-nos? A conservar i crear llocs de treball? Aprendrem a valorar la feina i els productes dels nostres? La tasca dels voluntaris de Càritas? Dels emprenedors? Aprendrem a treballar pel veí? Aprendrem, de debò, a assaborir l´esperit?
http://www.lavanguardia.es/premium/publica/publica?COMPID=53597742396&ID_PAGINA=22919&ID_FORMATO=9&PAGINACIO=1&SUBORDRE=3&TEXT=
dijous, 11 de desembre del 2008
dilluns, 8 de desembre del 2008
Petons, petons
Després d'haver vist Petons, petons a l'Orfeó:
Petons d’ahir
Petons d’avui
Petons de demà
Petons de sempre
Petons per a tu
Petons per a mi,
Petons per ells
Petons per tots
Petons robats
Petons recordats
Petons que van i venen
Petons que no tornaran
Petons que sí tornaran
Petons de retrobament
Petons d’adéus
Petons de sempre
Petons efímers
Petons passatgers
Petons que deixen petjada
Petons curts
Petons llargs
Petons interromputs
Petons d‘amistat
Petons d’amor
Petons de passió
Petons de mel
Petons de sucre
Petons de zel
Petons als llavis
Petons a les galtes
Petons a les mans
Petons al pit i al melic
Petons al coll i al cos
Petons a l’esquena
Petons de lluny
Petons d’aprop
Petons de matins
Petons de nits
Petons de tardes
Petons de vespre
Petons de cada dia
Petons de dies de festa
Petons de dies tendres
Petons de nits de festa
Petons a la llum
Petons d’amagat
Petons tímids
Petons de desig
Petons de bogeria
Petons de calidesa
Petons a les coses
Petons a la lluna
Petons a la teva boca i
Petons a la foto en blanc i negra
Petons, petons, petons...
diumenge, 7 de desembre del 2008
Les feuilles mortes o una cançó que mai no mor
Oh! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.
-----------------------------------------------------------------------------------
Oh, quisiera tanto que tu te acordaras
De los días felices en que éramos amigos
En aquel tiempo la vida era más bella
El sol más ardiente que hoy
Las hojas muertas se recogen a paladas
Tú ves, yo no he olvidado
Las hojas muertas se recogen a paladas
Los recuerdos y los pesares también
Y el viento del norte los traslada
Hacia la noche fría del olvido
Tú ves, yo no he olvidado
La canción que tu me cantabas.
Es una canción que nos reúne
Tú, tú me amabas y yo te amaba
Y nosotros vivíamos juntos
Tú que me amabas, yo que te amaba
Pero la vida separa a los que se aman
Muy suavemente, sin hacer ruido
Y el mar borra sobre la arena
Los pasos de los amantes desunidos.
dissabte, 6 de desembre del 2008
dimarts, 2 de desembre del 2008
"¡Ojalá esta crisis nos obligue a corregir el sistema!". Que li facin cas a l'Oriol!
"¡Ojalá esta crisis nos obligue a corregir el sistema!"
diumenge, 30 de novembre del 2008
dissabte, 29 de novembre del 2008
Som o tenim?
L’esforç, la disciplina, el sacrifici, la prudència, l’austeritat, la paciència,... són valors que han pres un protagonisme inusitat des de fa uns mesos, tant en articles especialitzats, com en la premsa quotidiana. Alguns autors afirmen, amb un cert triomfalisme, que aquesta crisi en la que ens trobem immersos ens permetrà recuperar aquests valors del passat (des del meu punt de vista absolutament idealitzats).
Penso que hem d’evitar idealitzar la nostra història. Sincerament agraeixo a les generacions anteriors que el seu inconformisme i les seves ànsies per avançar ens hagin portat a l’estat del benestar i a la societat de consum. Tot i els errors comesos, que haurem de reconduir si volem generar un futur millor, no podem negar que tots hem pujat al carro. Efectivament ens han fet la vida molt més còmoda i ràpida, tant a l’entorn personal i familiar, com a l'àmbit professional.
Els valors, els paradigmes i els hàbits són fruit de l’experiència i, la que tenim ara, ja no és comparable amb la de les generacions anteriors. Per tant, ja no és viable que “tornem a ser com abans”. En tot cas, sí que és un bon moment per a l’autocrítica. Discriminem en quins aspectes concrets aquest entorn socioeconòmic ens ha acabat induint a una percepció de la realitat excessivament esbiaixada.
Sense ànsies de simplificar una realitat prou complexa, penso que aquest entorn ha facilitat que, amb massa freqüència, hàgim acabat confonent la forma (la imatge) amb el contingut, és a dir, EL QUE SOM AMB EL QUE TENIM. Hem acabat valorant el que som en funció del que posseïm, sense aprofundir en els valors de fons que regeixen les nostres actuacions. Per tant, hem arribat a la conclusió que:
FELICITAT = TENIR COSES + NO TENIR PROBLEMES.
A banda, de les dificultats per assolir aquesta felicitat, un tema que donaria per a un altre article prou extens, en l’àmbit professional s’ha posat de manifest una sobrevaloració de: títols, experiència, status, càrrecs, prestigi o repercussió mediàtica, resultats o objectius,... Ens hem convertit en corredors d’una “carrera professional”. Però TENIR, tot i que ajuda i és un bon indicador, NO implica ni garanteix SER un bon professional. Només indica que comptem amb el “prestigi d’una bona marca”.
Amb aquesta mentalitat podem caure fàcilment en el parany de mantenir el nostre focus d’atenció en aconseguir una formació brillant i una trajectòria professional impecable, sense dedicar prou atenció al desenvolupament de les competències i habilitats personals, tan necessàries per a superar les dificultats actuals i per aconseguir una implicació ferma en els valors d’empresa.
Ara, quan aquesta “felicitat sense problemes” sembla inassequible, és un bon moment per a preguntar-nos:
QUÈ FAIG I COM HO FAIG?
Hem d’aprendre a discriminar si tots els nostres èxits són fruit de les circumstàncies de l’entorn o d’una trajectòria basada en la posada en joc de les nostres competències. Quins valors i hàbits regeixen les nostres decisions, la nostra existència, independentment dels títols i càrrecs acumulats. Com actuem, com ens comportem quan no assolim els resultats esperats, com afrontem els conflictes, com gestionem les nostres emocions,...
Hem d’aprendre a substituir el "sóc el que tinc", per:
"Sóc el que sóc capaç d’aprendre i desaprendre"
"Sóc el que sóc capaç d’esforçar-me i de donar"
“Sóc el que sóc capaç de créixer com a persona”
" Sóc el que sóc capaç d’anticipar les conseqüències de les meves actuacions a llarg termini”
"Sóc el que sóc capaç de fer, mantenint-me coherent amb els meus valors i principis"
De ben segur, que aquesta crisi implicarà una revisió i canvi de paradigmes. És una bona oportunitat per a plantejar-nos nous valors més adaptats a les noves circumstàncies. És bon moment per a preguntar-nos si SOM o TENIM?
Joana Frigolé
La Joana és psicòloga, gerent de www.perfil-rrhh.com , una profe meva i una persona amb la qual m'encanta conversar.
dijous, 27 de novembre del 2008
dimarts, 25 de novembre del 2008
Amb el fred ben aprop (sobretot engega el so)
Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.
L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.
L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Miquel Martí i Pol
dilluns, 24 de novembre del 2008
Usted no lo sabe pero...
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan;y nunca pierden ellos, cuando pierden. No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y conhumo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo.Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio,grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados. Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja. Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco.
Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena. Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismoeconómico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.
LOS AMOS DEL MUNDO
Arturo Pérez-Reverte (Artículo de Arturo Pérez-Reverte, publicado en 'El Semanal' el 15 de noviembre de 1998, y que ahora, diez años después, parece una visión de Nostradamus) .
diumenge, 23 de novembre del 2008
Bla,bla,bla,bla...
Girona. Dissabte, quarts de tres de la tarda, agafo el móbil
- Ja he arribat, estic a l’entrada
- Okey, aparca el cotxe prop de correus i vine al Boira, estem fem el vermut
Deixo el cotxe al pàrquing i em dirigeixo al popular bar de la plaça Independència.
La Núria i en Joan Carles m’esperen asseguts en una taula i només de veure’ls ja m’entra el bon rotllo. Petonets i abraçades. Feia molts mesos que no ens veiem, masses.
Son gairebé les sis, al restaurant ja no hi queda cap més client. Marxem i anem a prendre un altre cafè en un bar d’aquest barri vell tant encisador i més bla, bla, bla durant una horeta llarga . I ja s’ha fet ben fosc. Ja és hora de tornar a Olot. Ens acomiadem sabent que repetirem la trobada com hem anat fent durant els darrers anys. Mentre pujo cap a Olot, penso també en el sopar que ja havia fet dimecres passat amb la Marta, i el que faré dissabte vinent amb la Marissa i la Mari, per conversar, per riure, per compartir, per al capdavall, fer de l’amistat un aliment imprescindible.